2. Art islàmic

Definició i època.
Definició: és aquell art que nasqué paralel·lament de la invasió musulmana que va dominar la Península Ibèrica i que va durar vuit segles, fins a l’any 1492 en que els Reis Catòlics van ocupar Granada. Aquest nasqué com a influència de tots els arts anteriors.
Època: comprèn des del naixement de la religió islàmica (selge VII) fins a l’actualitat
Context i localització. Context: l’art islàmic és un art que va lligat a la religió musulmana; els primers àrabs eren politeistes i adoraven una sèrie de pedres sagrades conservades al santuari de la Meca, que va pertànyer a la tribu de la qual formava part Mahoma (571-632). Tot fent la ruta de la Meca a Jerusalem com a caravaner, Mahoma, convençut de ser un profeta d’Al·là, va decidir fundar una nova religió, també monoteista com el cristianisme. Els seus deixebles van recollir els ensenyaments de Mahoma a l’Alcorà.

Perseguit pels qui el consideraven un impostor, va fugir de la Meca cap a Medina l’any 622. Després de la mort de Mahoma, els seus successors es van estendre per tot Aràbia i pel nord d’Àfrica, i van establir la capital a Damasc (Síria).

A l’inici del segle VIII, el regne visigòtic amb capital a Toledo va quedar dividit en dues meitats: l’ocupada pels partidaris d’Àkhila i dels de Roderic. El primer va demanar ajuda als musulmans i van vèncer Roderic. Començava així la invasió musulmana que va dominar la Península Ibèrica amb excepció de les zones muntanyoses.L’ocupació musulmana amb capital a Còrdova va durar vuit segles, fins que l’any 1492 els Reis Catòlics van ocupar Granada.

Durant tot aquest període, Al Andalus (nom amb el que es coneix la Península Ibèrica durant l’ocupació musulmana) es va islamitzar. Paral·lelament, a les muntanyes asturianes s’hi començà la reconquesta cristiana, a partir de la qual es van anar configurant els cinc regnes cristians de Castella, Lleó, Navarra, Aragó i Portugal. Durant la reconquesta de la Península Ibèrica, a tots els regnes cristians s’hi van desenvolupar l’art romànic i el gòtic, però la empremta musulmana hi ha quedat plasmada en l’anomenat art mudèjar, que sorgeix als territoris que els cristians van recuperant i que es desenvolupa paral·lelament a l’art romànic i gòtic.
Localització: l’art islàmic s’estén pel Pròxim Orient, part d’Àsia, Àfrica i la Península Ibèrica.
Característiques generals. L’art musulmà va recollir el substrat artístic i constructiu de les civilitzacions precedents. L’arquitectura va començar assumint característiques pròpies de l’art romà (com l’ús de les columnes, l’arc de mig punt i les dovelles bicolors). L’art bizantí va influir en la utilització de voltes i cúpules i del Pròxim Orient va adoptar l’arc apuntat i el lobulat. A més, va agafar l’arc de ferradura de l’art visigòtic.
La característica principal de l’art musulmà és la prioritat de l’arquitectura sobre qualsevol altra art plàstica. Així doncs, l’escultura, la pintura i el mosaic sempresón arts aplicades com a ornamentació.

Arquitectura
Tipologies constructives: arquitectura religiosa (mesquites) i arquitectura civil (construccions de caire defensiu com l’alcassaba, fortaleses o castells, palaus i banys públics.

Arquitectura religiosa
Materials constructius i decoratius: preferentment, maó i fusta com a materials constructius i com a decoratius, guixos, ceràmiques, marbres, fustes, etc.
Tipus de planta: les plantes dels edificis sempre són de dimensions regulars (habitualment rectangulars), tot i que algunes que estan influïdes per les basíliques bizantines, són de planta central.
Elements suportants: pilars, columnes i murs.
Elements suportats: voltes (nervada i de mocàrabs de guix), cúpules (habitualment la gallonada) i arcs (de ferradura, de mig punt, apuntats, lobulats o polilobulats).

[pic] [pic] [pic] [pic]
(d’esquerra a dreta) volta de mocàrabs de guix, cúpula gallonada, arc de ferradura i arc de mig punt

(d’esquerra a dreta) arc apuntat, lobulat i polilobulat

Parts de la mesquita i funció:
• La sala d’oració (haram). Està dividida en naus perpendiculars al mur, orientat sempre a la Meca (quibla), i en el qual s’obre una fornícula sagrada anomenada mihrab. A prop d’aquest espai hi ha la trona per dirigir l’oració (mimbar) i, de vegades, un espai enreixat anomenat maqsura, que separa el sobirà de la resta d’assistents.
• El pati (shan) porticat i descobert, on hi ha el minaret des delqual es crida a l’oració, i la font de les ablucions, en la qual els fidels s’han de rentar (purificar) abans d’accedir al recinte interior.
Decoració: l’escultura, la pintura i el mosaic foren utilitzades com a elements decoratius. De mosaics se’n distingeixen quatre tipologies; la geomètrica o llaceria, la vegetal o d’atauric (fulles petites simples o dobles), l’arabesca (enllaça figures vegetals i línies geomètriques) i la cal·ligràfica.

[pic] [pic] [pic]
Exemples de tipologies ornamentals: geomètrica, vegetal i cal·ligràfica

En l’àmbit decoratiu, també són característics els mocàrabs, prismes col·locats en posició vertical que pengen del sostre que embelleixen cúpules i voltes. Com a elements ornamentals també es fan servir les rajoles ceràmiques de diferents formes i mides.

[pic] [pic]
Exemple de mocàrabs decoratius i detall de tres mocàrabs

Exemples: l’Alhambra (Granada, segle XIV), mesquita d’Omar o de la Roca (Jerusalem, segle XVII), mesquita de Damasc (Síria, segle VIII), mesquita de Còrdova (Còrdova, segle VIII), mesquita de Kairuan (Tunis, segles VIX i X), mesquita de Samarra (segle VIX), Torre de la Giralda (Sevilla, segle XII).
2.2 Art Mudèjar

Definició i època. És aquell art, comprès entre el segle XI i XVI, majoritàriament arquitectònic, que es va desenvolupar en els regnes cristians, però que a més incorpora influències, elements i materials propis de l’estil hispanomusulmà.
Context. L’art mudèjar que sorgeix als territoris queels cristians van recuperant i que es desenvolupa paral·lelament a l’art romànic i gòtic. Abraça una gran diversitat geogràfica arreu de la península Ibèrica, diversitat que s’explicà pel factor històric de lA Reconquesta. En aquest llarg període, de recuperació lenta del territori musulmà, es van establint diferents centres o focus geogràfics que donen lloc a diversos estils.
Característiques generals. La fusió d’estils, permet reconèixer, en un mateix edifici mudèjar, elements constructius propis de l’arquitectura romànica i gòtica, com l’arc de mig punt i l’arc apuntat, amb solucions arquitectòniques islàmiques com per exemple l’arc de ferradura i els arcs lobulats. Ela materials més usats són maó (construcció murs i pilars), guix i fusta (usos decoratius).

Arquitectura.
Estils
Mudèjar castellanolleonès: hi predomina l’estil romanicomudèjar.
Mudèjar toledà: és un reflex i exemple d’interculturalitat (sinagogues com a construcció important).
Mudèjar aragonès: es caracteritza per una decoració abundant (la construcció més important són les torres de les parròquies).
Mudèjar andalús: es fa evident el ric llenguatge ornamental nassarita i gòtic (principalment es desenvolupa a les ciutats de Còrdova i Sevilla).
Materials
Mudèjar castellanolleonès: maó.
Mudèjar toledà
Mudèjar aragonès: maó, ceràmica.
Mudèjar andalús
Elements suportants:
Mudèjar castellanolleonès: absis semicirculars, arcs de mig punt i cobertes de fusta.
Mudèjartoledà: arc de ferradura, arcuacions cegues polilobulades.
Mudèjar aragonès
Mudèjar andalús: arc apuntat, cobertes de fusta.
Elements de suport
Mudèjar castellanolleonès:
Mudèjar toledà: pilars
Mudèjar aragonès:
Mudèjar andalús:
Decoració:
Mudèjar castellanolleonès: poca ornamentació exterior (es limita als arcs cecs).
Mudèjar toledà
Mudèjar aragonès: rica ornamentació tant a l’interior, com, sobretot, a l’exterior amb els murals. S’usen les arcuacions murals cegues a base d’arcs mixtilinis, polilobulats i de ferradura. A més, també s’afegeixen altres decoracions de tipus geomètric i floral i, de vegades, es complementen amb ceràmiques vidriades policromades.
Mudèjar andalús: influència del llenguartge ornamental de l’art nassarita. Mocàrabs.
Exemples
Mudèjar castellanolleonès: església de San Lorenzo i església de San Tirso (Sahagún), església de La Lugajera (Arévalo).
Mudèjar toledà: església de San Roman i església de Santo Tomé (Toledo), església de Santiago del Arrabal. Sinagoga de Santa María la Blanca (segle XIII), sinagoga del Trànsit (segle XV). Com a arquitectura civil Puerta del Sol (Toledo, segle XIV).
Mudèjar aragonès: esglésies de San Salvador i San Martín (Terol) i les torres de la Magdalena i San Pablo (Saragossa).
Mudèjar andalús: capilla Reals de la mesquita de Còrdova, esglésies de Santa Marina i San Marcos (Sevilla). Palau de situat als Reales de Alcazares (Sevilla), claustre del monestir de Guadalupe (Càceres).