FILOSOFIA
1) EL MITE
2) FILOSOFIA PRESOCRÀTICA
3) SÒCRATES
4) PLATÓ *
5) ARISTÒTIL
6) CRISTIANISME
7) DESCARTES *
8) HUME *
9) MILL *
10) NIETCHZE *

1) EL MITE
L’ home sempre s’ha preguntat el per què de les coses. Ha estat interessat per saber d’on venia, què era, cap a on anava… Si afirmem que darrere d’una pregunta hi ha un filòsof, per què diferenciem el mite de la filosofia?
El mite és un conjunt d’explicacions NO raonades que els homes van donar a les seves inquietuts. El mite és una narració fantàstica indiscutible que no evoluciona pràcticament res al llarg dels temps. Diem que és fantàstica perquè no hi ha un raonament que l’aguanti. És indiscutible perquè al no ser raonada no admet crítiques. Te l’has de creure. I també diem que no evoluciona pràcticament res perquè al ser una història no raonada, no pot matissar cap aspecte a mida que passen els anys. Per tant, veiem que la diferència entre el mite i la filosofia és el component de la raó. En el moment que l’home abandona l’aspecte fantàstic i va introduint elements racionals, parlem d’un concepte molt conegut que és el pas del mite al logos.

El pas del mite al logos, va ser lent perqué els homes estem arrelats al món on vivim i no podem ser una cosa avui i demà una altra molt diferent. Dins el mite hi han els següents personatges i corrents:
* HOMER: diu que elprincipi de tot, la causa de l’esdevenir, es deu a dues divinitats: Oceano i Tetis.
* HESÍODE: diu que la causa de l’esdevenir la trobem en tres elements divins: Caos, Éter i Eros. Aquests s’ajuntaren i de les fusions va sortir tot.
* ORFISME: moviment que va aparèixer al voltant del segle VI a.C. El punt principal de la seva mitologia era el deu Dionís i el seu sacerdot Orfeu. Els seguidors de l’orfisme, per compensar els origens de disbauixa que el deu Dionís els havia aportat, deurian de portar una vida ascètica i mística per tal d’aconseguir la purificació després de la mort. Una vida ascètica és una vida en busca de la perfecció; i mística és una vida basada en una creença sobrenatural. Els orfistes creien que l’ànima vivia en un altre món fora del cos i que es trobava dins els cos castigada per una culpa que havia comés anteriorment. Per poder purificar-se i tornar al món al que pertenyia, havia d’aconseguir domesticar el cos que portava portant una vida ascètica i mística. Hi havia alguns plaers terrenals dels que havia de prescindir per aconseguir més ràpidament la purificació. No menjaven ni carn, ni fabes, ni bebien vi. Si en el moment de morir el sacerdot considerava que aquella persona havia aconseguit la purificació de l’ànima, col·locava en el cadàver una placa d’or perqué els deus sapiguessin que ja s’havia purificat i no li calia reencarnar-se. En cas contrari,s’hauria de reencarnar tants cops com fes falta. Els orfistes a més de parlar de Dionís també parlen de l’origen del cosmos. Donat que estem dins un mite, no parlem de cosmologia sino de cosmogònia; tampoc parlem de teologia sino de teogònia. Ells van tenir dos cosmogenies:
* L’origen del cosmos és degut al caos i a la nit. La nit va produir un ou, l’ou del món. D’aquest ou va sortir un Eros amb ales. Eros es va unir al caos, a la nit i d’aquestes unions i altres van sortir totes les coses.
* L’origen va ser un drac que tenia el cap d’un brau i un lleó o a les espatlles tenia ales. Era el deu del temps, el que no creix mai. D’aquest drac va sortir una triple substància seminal: humit, eter, caosmit i l’ou del món. Amb les fusions van sortir totes les coses.

2) FILOSOFIA PRESOCRÀTICA
Amb el pas del temps, aquestes històries van deixar de satisfer la curiositat humana i van necessitar elaborar altres. En la elaboració la gran protagonista va ser la raó i les històries dels primers filòsofs busquen una causa basada en l’observació de la natura. Donat que creuen que la causa de la natura ha de ser un element d’ella propia, se’ls anomena de diferents maneres: filòsofs de la naturalesa, elementistes i físics. Les seves filosofies encara guarden elements del mite ja que el pas del mite al logos es fa paulatinament.
TALES DE MILET
El primer filòsof de la filosofíaOccidental és Tales de Milet. Donat que pertany a la filosofía presocratica, la seva teoría està basada en una observació de la natura i en la búsqueda del principi dins els elements de la natura. Segons això, va decidir que l’origen del cosmos era l’aigua, que és un element de la natura i, en opinió de Tales, allà on hi ha vida hi ha aigua. Per tant, no es podría concebre l’univers sense l’aigua. És més, tot prové de l’aigua i tot va cap a l’aigua.

ANAXIMANDRE
És el primer filòsof del que tenim una obra escrita. Per ell, el principi del cosmos és l’àpeiron (allò infinitament indeterminat). Defineix l’àpeiron com una substància material que en el seu interior es troven tots els contraris units entre sí. Mica en mica els contraris es van separant i van sortint els diferents móns: el món de les coses fredes, humides… Anaximandre té una teoría on explica que la terra originàriament va ser líquida. Per un procès de contraris, al separar-se l’humid del sec, dins l’humid es van formar els éssers vius. Aquests éssers estaven formats per una closca de punxes que es va trencar amb el temps i va donar diferents formes de vida. Per exemple: l’home primer va ser un peix, després es va adaptar a viure al mar i a la terra i mica en mica va arribar a ser el que som ara. (Aquesta teoría ens recorda a la teoría de l’evolució de Darwin).
ANAXÍMENES
Diu que el principi de tot és l’aire. Per un procés decondensació i de dilatació es formen totes les coses. Per exemple: quan l’aire està molt dilatat, es converteix en foc; condensat, en vent; després, núvols; més condensat, aigua, terra, pedra i així tota la resta.
PITAGORISME
El fundador del pitagorisme va ser Pitàgores. El pitagorisme passa per dos moments: l’inicial, que s’anomena antic cercle pitagòric i que es caracteritza per una actitud aristocràtica, espiritual i autoritària del fundador. Pitàgores pensa que les idees filosòfiques han d’anar acompanyades d’un estil de vida. Per aquest motiu, tots els membres havien de seguir una vida ascètica i mística. Evidentment, no podien menjar ni fabes, ni carn, ni beure vi. Havien de guardar silenci durant moltes hores al dia per tenir temps de meditar i de conseguir fer una abstracció del sensible a partir de la filosofía i la matemàtica. També havien de fer un examen de conciència, cultivaven la música, les matemàtiques i la gimnàstica. La gimnàstica era una disciplina per el cos, la música feia crèixer a l’home en armonia i les matemàtiques eren la base del coneixement científic.
Pitàgores creia, al igual que l’orfisme, en la transmigració de les ànimes. Per aquest motiu es practicava aquesta vida de purificació a través del coneixement. Aquesta idea serà adoptada per altres filòsofs com, per exemple, Plató. El principi del cosmos per Pitàgores és el número.
Els grup fundat perPitàgores va ser prohibit pel partit demócrata de l’època i al cap d’uns quants anys va resorgir aquest pitagorisme. Ho va fer en dues línies diferents: uns, anomenats pitagòrics o acosmàtics, i uns altres anomenants matemàtics. Aquests van ser els que van heretar tota la filosofía de Pitàgores. Els acosmàtics, per contra, defensaven que l’únic important eres les regles pràctiques de la vida. No es dedicaven ni a l’estudi ni a la meditació. No els importava la ciència. No menjaven ni carn, ni fabes, ni bebien vi i no es banyaven mai. Vivien d’almoines.
Pitàgores arriba a la conclusió de que el principi de tot és el número observant l’armonia del cosmos i comparant-la amb l’armonia de la música. Dins la seva teoria dels números, Pitàgores destaca el número 1 perquè considera que està en tot i tot està en ell. Aquesta teoria de l’1 l’agafarà Plató i en alguns moments de la seva teoria identificarà el seu principi al bé amb l’1.
HERÀCLIT
És un filòsof que a l’observar la natura veu que aquesta està en continu canvi, moviment; i per aquest motiu afirma que l’origen del cosmos és el canvi, l’esdevenir, el moviment. Afirma que hi ha més canvi del que els nostres sentits poden captar i s’ha fet famós per frases com: ‘tot flueix’, ‘res queda en un ésser fixe’, ‘ningú pot banyar-se dues vegades en el mateix riu’… Heràclit pensa que aquest canvi està format per la tensió de contraris. Peròel resultat no és un caos sino ordre, armonia i unitat; perquè aquest canvi està dirigit per un logos que és el que fa que les coses es formin amb armonia. Heràclit segueix en la línea de Pitàgores d’un principi formal però de vegades, per fer-se entendre, escull un element que simbolitzi aquest canvi constant que ell defensa: el foc.
PARMÈNIDES
No està gens d’acord amb la filosofia d’Heràclit. Ell considera que el moviment no existeix. Per ell l’origen del cosmos és l’ésser i aquest és estàtic, inmòvil, compacte i idèntic a sí mateix. Afirma que ‘l’ésser és i el no ésser no és’. Per ell tot el moviment que existeix és un engany dels nostres sentits i per arribar a la veritat hem de fer servir la raó i no el coneixement sensible. Per Parmènides la inmensa majoria dels homes no passen del coneixement sensible, per tant, no arriben a la ciència i es queden amb la simple opinió. La filosofia d’Heràclit i Parmènides influenciarà Plató, qui les farà servir per definir el món sensible i el món intel·ligible.
EMPÈDOCLES
Aquest filòsof afirma que el principi del cosmos el debem a quatre elements: aigua, aire, terra i foc. Aquests quatre elements es junten entre sí i van formant les diferents coses. Segons Empèdocles aquestes substàncies per molt que es vagin juntant i separant, mai s’acaben i el més destacable de la seva teoria és la formulació de la llei de la conservació de lasubstància.
Aquestes substàncies ni es creen ni es destrueixen, tan sols es transformen. Segons ell el cosmos passa per quatre moments: un primer moment on els quatre elements estan units, està marcat per l’amor i formen la unitat. Al segon moment es trenca aquesta unitat, és el domini de l’odi i es formen els diferents móns. El tercer moment és una continuació del segon. Al quart moment tot tornarà a ajuntar-se com al principi.
ATOMISTES
Dins els atomistes destacarem dos filòsofs: Leucip i Demòcrit.
Leucip va ser el pare de l’atomisme però tot el que sabem d’ell és gràcies a Demòcrit, el seu deixeble, ja que de Leucip no en va quedar res.
Demòcrit afirma que el principi de tot és un ésser uniforme però no compacte. Aquest ésser està format per àtoms. Els àtoms són petites partícules indestructibles, indivisibles, impenetrables i eternes. Són infinits. Tots són de la mateixa naturalesa però de diferents figures i tamanys. Al seu voltant hi ha un espai que és el que els permet moure’s. Realment, els àtoms s’estan movent constantment i això fa que les coses tinguin moviment, canvi. En el món tot és material perquè tot està format per àtoms, inclús el pensament i Déu. Els nostres sentits no són capaços de captar tot el moviment que hi ha. Hi ha més del que podem captar.
ANAXÀGORES
Ens diu que el principi de totes les coses és un ésser format per petites partícules indivisibles, eternes iinfinites, de diferents formes i tamanys i també de diferent naturalesa. Al voltant d’aquestes partícules hi ha una porció d’espai que els permet moure’s. Estan en continu moviment. Aquestes partícules s’anomenen homeomeries. Tots els cossos no tenen el mateix tipus d’homeomeries i qui decideix de quines homeomeries està formada una cosa és el Nous. El que té d’important aquesta teoria és que s’introdueix per primer primer cop la búsqueda de la finalitat. Fins ara, tots els autors han buscat la causa primera, és a dir, allò a partir del que ha sortit el cosmos. Anaxàgores és el primer que intueix que aquesta causa primera també ha donat una finalitat a cada una de les coses. Ara ja podem parlar de teologia, ciència que estudia els fins.

* Al llarg de la historia de la filosofia s’ha parlat de quatre causes:
* CAUSA PRIMERA O CAUSA EFICIENT: el motiu del qual provenen les coses.
* CAUSA MATERIAL: ens diu de què està feta una cosa.
* CAUSA FINAL: ens diu la finalitat que té cada cosa.
* CAUSA FORMAL: el que fa que una cosa sigui el que és. La forma és el que fa que una cosa sigui el que és, és a dir, l’essencia.
Fins que arrivem al cristianisme, la causa primera serà un principi emanador i, a partir del cristianisme, un principi creador. Les diferencies entre un i un altre són bastants però la més important és que el principi emanador no té voluntat. De tal maneraque tot el que surt d’ell, surt sense que ell tingui intenció de que surti. Per contra, al principi creador tot el que surt d’ell és perquè ell ha dicidit que així sigui.
*
DIÒGENES
Diògenes, deixeble d’Anaxàgores, critica al seu mestre que ja que ha parlat, que ha insinuat la causa final, hauria d’haver-la desenvolupat; i ell fa tot un estudi de la finalitat a la natura. Per exemple: utilitza el cos humà per demostrar aquesta teologia; quan parla de les celles, diu que tenen la finalitat de protegir els ulls com si fossin una taulada, donen ombra als ulls i paren alguns impactes; les pestanyes són uns cedaç que eviten que entri pols als ulls…
SOFISTES
La paraula sofística significa formació. Per tant, els sofistes eren els formadors tot i que ells s’estimaven més anomenar-se conductors d’ànimes. Els sofistes van aparèixer en un momnet on el tipus de govern era l’imperialisme. Això significa que era un govern en constant expansió, que necessitava homes de vida pública entregats a les necessitats canviants del govern. Llavors és quan el govern decideix contractar a aquest grup de filòsofs. Són els primers filòsofs de la història que cobren per exercir de filòsofs. Aquest grup d’homes no estava interessat ni en el principi del cosmos, ni en la finalitat d’aquest ni per cap tema científic. La seva tasca consistia en convèncer als altres d’allò que el govern els havia demanat. Tenienuna sòlida formació, dominaven l’art de la paraula de tal manera que eren grans oradors utilitzant la dialecta (procès mental que ens permet anar del particular a l’universal i al revés) i l’erística. A tot això li hem d’afegir els següents arguments: tot es relatiu, hem de defensar l’individualisme i la veritat no existeix. Els noms més coneguts són: Protàgores, Hipies, Calicles i Crities.

3) SÒCRATES
Sembla que Sòcrates va nèixer al 470 a.C. perquè va morir al 399 a.C. i Plató afirma que Sòcrates tenia llavors uns 70 anys. Els origens de la seva familia també són bastant incerts però ben segur que pertenyia a una família benestant ja que va servir a l’exèrcit i en aquella època, per fer-ho, s’havia de donar una dot.
De la vida de Sòcrates s’expliquen moltes anècdotes. Per exemple, que tant a l’hivern com a l’estiu vestia el mateix tipus de roba. Mai portava mantell ni sabates. Mai se’l va veure ebri tot i que consumia grans quantitats d’alcohol. Es diu que era fort, viril, irònic i déspota. Al voltant dels 25 anys, es parla de la conversió de Sòcrates deguda a la història que els germans Querefont li van explicar sobre el que va passar a l’oracle de Del·los. Aquesta història sembla verdadera perquè quan es va explicar encara vivien quasi tots el que hi van participar. Sòcrates estava casat amb una senyora anomenada Jantipa, famosa per ser una gran arpia. Quan Sòcrates esva assaventar que era el més savi de tots, es va preguntar per qué justament ell. I després de reflexions i comprovacions va arribar a la conclusió de que només podia ser el més savi de tots els homes perquè ell va dir: ‘només sé que no sé res’.
El punt de partida de Sòcrates és la búsqueda del coneixement partint del reconeixement de la pròpia ignorància i de la convicció de que el coneixement es troba dins nostre; i, a través de preguntar-nos el per qué de les coses, obtindrem resposta. Sòcrates va aplicar les seves conviccions a la resta de la gent i això va acabar amb la seva vida. Va ser condemnat per tres motius
a) No lloar als déus tradicionals.
b) Inventar-se noves pràctiques religioses.
c) Corrompre ideològicament i sexualment als joves.
MÈTODE SOCRÀTIC
Sòcrates, partint de la seva afirmació ‘que només sap que no sap res’, i de la convicció de que el coneixement és dins nostre; formula un mètode per arribar a la veritat anomenat maiéutica. Aquest concepte prové del grec, que traduit a la nostra llengua vol dir obstetrícia.
Sòcrates s’inspira en la professió de la seva mare, que era llevadora, i ell pensa que, de la mateixa manera que la seva mare ajudava a que la vida sortís de dins les mares; ell, amb el seu mètode, ajudaria a nèixer el coneixement que es troba dins nostre. Aquesta maiéutica era un diàleg entre Sòcrates i els seus interlocutors