ASPECTES EVOLUTIUS I EDUCATIUS DE LA DEFICIÈNCIA AUDITIVA
ÍNDEX


Primera Part:


1.- Breu Introducció històrica. 4
2.- El so i els seus components. 6
3.- El Sistema auditiu humà. 9
3.1- Anatomia de l’audició. 10
3.2- Com es produeix l’audició. 15
4.- Definició i etiologia de la sordesa. 16
5.- Classificació de la deficiencia auditiva. 19
5.1- Segons el moment de la pèrdua. 19
5.2- Segons el grau de pèrdua auditiva. 19
5.3- Segons la localització de lesió. 21
6.- Desenvolupament del alumne amb deficiència auditiva. 23
6.1- desenvolupament cognitiu. 23
6.2- desenvolupament del llenguatge. 27
6.3- desenvolupament afectiu. 33
Segona Part:
7.- Detecció de la hipoacúsia. Presa de decisions.
7.1- Detecció primerenca de la D.A.
7.2- El paper de la família en la D.A.
7.3- instruments d’avaluació. Mètodes objectius i mètodes subjectius.

8.- Centres de recursos educatius per a deficients auditius. CREDA.
9- Aspectes que influeixen en el desenvolupament del nen amb deficiència auditiva.
10.- Avaluació psicopedagògica del nen amb deficiència auditiva.
11.- Adaptacions curriculars per als nens amb deficiència auditiva.
12.- Els diferents mètodes i sistemes de comunicació.
13.- Recursos, tecnologia i material informàtic per a l’alumne amb D.A.

Primera Part:


1.- Breu Introducció històrica.

La consideració i educació de les persones sordes en la
nostra societat, ha variat molt al llarg de la història fins a arribar als nostres dies, i aquesta evolució ha estat molt positiva:

až¢ Segle IV: Un fill sord és el càstig de Déu imposatper uns pares pecadors. El sords són deficients ineducables.
až¢ Segle XII: Papa Innocenci III autoritza un enllaç matrimonial entre 2 sords.
až¢ Segle XVI: Martí Luter admet que el sord és mentalment sa i permet que rebi la comunió.
En aquest mateix segle neix Pedro Ponce de León (1520-1584). Pedro Ponce de León és un monge benedictí que va ser considerat el precursor de l'ensenyament dels sords. Primer els ensenyava la paraula i els feia vocalitzar lletra per lletra. També els va ensenyar un llenguatge de signes (que els monjos utilitzaven). Tot i així, només se’n beneficiaven persones de la noblesa, a les quals també les ensenyava llatí, càlcul, etc. perquè es poguessin defensar. Amb tot, va morir molt sol i pobrament.
až¢ Segle XVII: neix Manuel Ramírez de Carrión (1579-1650), seguidor de Pedro Ponce de León. Continua ensenyant a la noblesa a través del mateix sistema que utilitzava Ponce de León, a més, va escriure un llibre.
až¢ Segle XVIII: neix Charles Miche de L’Éppe (1712-1789). Crea la primera escola pública per a sords a França. Escriu 1 diccionari primari de signes i un llibre d’educació dels sords “Instruccions per als sords i muts utilitzant el mètode de signes”. Va escriure també un diccionari de llenguatge de signes.
Thomas Braidwood funda la primera escola pública per a sords a Edimburg (1760) que després es traspassa a Londres.
1795 es crea la primera escola pública de sords a Madrid.
až¢ Segle IXX: John Braidwood funda la primera escola de sords a Virginia (USA).
El 4 de febrer de 1800 es crea la primera escola pública d’ensenyament especial a Barcelona
Es creen diversos centres de deficients auditius en tot l’estat espanyol.Des d’un punt de vista mèdic es troba una connexió entre la mudesa i la sordesa. Abans es creia que la mudesa era només una paràlisi de la llengua.
9 de setembre de 1857 “Ley de Instrucción Pública” a l’estat Espanyol. Diu que a cada ciutat hi ha d’haver una escola per deficients sords i muts.
až¢ Segle XX: Segle de l’impuls i consolidació de l’ensenyament en nens sords. Pere Barnils Giol (1882-1933), és un fonetista que s’interessa per facilitar les dificultats de parla. Elabora material i instruments de rehabilitació logopèdica així com també manuals pel seu ensenyament.
A base dels seus treballs es creen 3 dels primers laboratoris de fonètica experimental a l’estat espanyol.

S'observa una evolució afortunadament positiva de la consideració i educació dels sords al llarg dels segles, en un principi considerats com a deficients ineducables fins a arribar a l’actualitat, on es considera a un sord com a una persona amb les mateixes capacitats i possibilitats que una persona oïdora, si rep un bon aprenentatge.
2.- El so i els seus components.


Què és el so?


És el fenomen físic ondulatori consistent en la propagació a través de l’aire d’una sèrie de pertorbacions provocades per qualsevol objecte o ésser viu que vibra.
Quan l’onda té lloc en un mitjà líquid es denomina onda acústica i quan és audible, onda sonora.

Ex. Quan una persona parla, provoca una vibració en l’aire, aquesta vibració provoca una pressió, i aquesta pressió, conseqüentment, una pertorbació. Aquesta pertorbació es propaga a través de l’aire amb les ondes acústiques fins arribar als oients.

Sense medi no hi ha propagació. El so es té unavelocitat de 345 m/segon però les condicions ambientals poden fer-la variar.

Quin tipus de ondes sonores hi ha?


En les ondes sonores, hi ha les ondes periòdiques i aperiòdiques.
• Periòdiques: les pertorbacions es produeixen en intervals regulars i són totes de la mateixa forma. Ex. Els instruments musicals.
• Aperiòdiques: les pertorbacions no es produeixen a intervals regulars. Ex. El soroll urbà, els instruments de percussió, etc.

L’oïda recull les ondes sonores i les transmet al cervell com a senyals bioelèctrics.
L’oïda és capaç de distingir els sons basant-se en les 3 qualitats que caracteritzen el so.

Qualitats del so: (freqüència o to, intensitat o volum, i timbre)


FREQUÈNCIA O TO: El to és una magnitud subjectiva i es refereix a l’alçada o gravetat del so, la freqüència és una magnitud objectiva i mesurable.
En la freqüència es mesura el número de vibracions per segon, i la seva unitat de mesura és l’HZ ( herci o hercio).
El camp de resposta de l’oïda va de 20 a 20000 Hz, i aquest rang disminueix en l’edat (disminueix la banda d'audiofreqüència, per la freqüència superior). Cada receptor capta diferents freqüències.
L’oïda humana es comporta com un conjunt de 24 receptors independents, ajustats a diferents freqüències.
El to és la qualitat del so, mitjançant el qual l’oïda hi assigna un lloc en l’escala musical, permetent distingir entre greus i aguts. Als tons greus els corresponen freqüències baixes, i als aguts, freqüències altes.
El to augmenta i disminueix quan ho fa la freqüència però no en la mateixa intensitat.
Ex. el so més greu d’una guitarra és de 82’4 Hz.

INTENSITAT O VOLUM: Energia que travessa per segon una superfície disposadaperpendicularment a la direcció de la propagació.
L’interval d’intensitats acústiques va des del llindar d’audibilitat o valor mínim perceptible fins al llindar de dolor.
Es mesurarà a través de la pressió sonora, i la mesura utilitzada seran els dB ( decibels).
El dB és la unitat i les seves divisions son potències de 10. Quan diem 10 dB és 10 vegades major a 0 dB. Aquesta relació va augmentant, a cada 10 hi afegim un 0, per tant, quan diem 20 dB, ens referim a que té una intensitat 100 vegades major a 0 dB.
El camp d’audibilitat aniria des de els 0 als 120 dB, per damunt de 120 dB, la sensació és dolorosa.
Ex.
|Estudi de gravació buit |0 dB |
|Murmuri a tres metres |10 dB |
|Passar els fulls d’un llibre |10 dB |
|Murmuri a un metre |20 dB |
|Carrer sense tràfic en una zona residencial |30 dB |
|Dormitori tranquil de dia |25 dB |
|Conversa a tres metres |45 dB |
|Orquestra de corda i vent |60 dB |
|Orquestra de metalls |70 dB |
|Despertador a 40 cm |80 dB |
|Carrer sorollós amb molt de tràfic |90 dB |
|Fàbrica industrial sorollosa |100 dB |
|Avió a reacció a 200 m.|140 dB |
|Coet espacial a uns 3.000 m. |200 dB |

Quadre 2: Referències ambientals de sons
|Nivell |Sons de l’entorn |
|0 dB |Umbral auditiu |
|10 dB |Respiració normal, murmuri a 1’5 m. |
|20 dB |Rumor de les fulles amb brisa, murmuri baix |
|30 dB |Música de fons, murmuri a 1 m. |
|40 dB |Despatx tranquil, trànsit escàs |
|50 dB |Soroll de fons d’un restaurant tranquil |
|30-60 dB |Conversa entre 3 i 6 m. de distància |
|65-70 dB |Motor d’un automòbil, estació de tren |
|80 dB |Carrer amb un tràfic intens, música clàssica forta |
|90 dB |Perforadora, tràfic de ciutat |
|100 dB |Avió a reacció volant, soroll del metro |
|110 dB |Tro, cop de martell sobre planxes |
|120 dB |Motor de reacció, banda de música |
|125 dB |Pot danyar a l’oïda normal |
|130 dB|Metralladora. Umbral de dolor |


TIMBRE: Ens proporciona informació sobre la naturalesa d’un so en particular.
És l’aspecte més qualitatiu del so, vindria a ser el color del to.
Un so està format per moltes freqüències, múltiples de la freqüència bàsica, que s’anomenen harmòniques. Aquestes donen lloc a un timbre característic en cada so.
Ex. El timbre ens permetrà diferenciar una mateixa nota tocada per instruments diferents (piano, flauta, etc.)







3.- El Sistema auditiu humà.

Es considera el sistema auditiu, com al segon sentit més important
Avantatges del sistema auditiu, respecte als altres sentits:
• No necessita connexió directa amb la vista.
• No necessita contacte físic com el tacte o el gust.
• Continua actiu durant el son.
• És molt més ràpid que l’olfacte com a fi de detectar situacions de risc.
• És l’únic sentit que actua de forma analítica (és a dir, descompon el so en diferents freqüències i elements i els dóna significat. Analitza els sons).


La generació de sensacions auditives és un procés complex que es desenvolupa en 3 etapes:
• Captació i processament mecànic de les ondes sonores. (a l’oïda)
• Conversió de la senyal acústica (mecànica) en impulsos nerviosos i transmissió d’aquests impulsos cap als centres sensorials del cervell. (a oïda)
• Processament neural d’informació codificada en forma d’impulsos nerviosos. (al cervell)


Es distingeixen 2 parts o regions del sistema auditiu:
• Regió perifèrica: es conserva el caràcter original de l’estímul sonor (ondes mecàniques), fins a la seva conversió. ( oïda externa i mitja)(ho rebem tal i com és).
• Regió central: els estímuls sonors es transformen en sensacions. Intervenen els processos cognitius, on s’assigna un context i un significat als sons (oïda interna). (reconeixem paraules, significats, etc.)

3.1- Anatomia de l’audició.


El sistema auditiu està format per 3 parts:
• Oïda externa: recepció del soroll
• Oïda mitjana: transmissió del soroll
• Oïda interna: percepció del soroll



OIDA EXTERNA:



až¢ Orella o pavelló auricular: recull el so, la forma d’embut facilita la captació del so. La forma d’embut amplifica el so.
až¢ Canal auditiu extern: tub de 2-3 cm de longitud i 1 cm de diàmetre. Recobert de pell amb glàndules protectores de cera. La cera és una defensa contra els cossos estranys i infeccions.
až¢ Funcions oïda externa: protecció (a través de la cera, i la nerviació –terminacions dels nervis sensitius- que permet alarmar d’un so molt fort i provocar una reacció reflexa) i amplificació de l’energia sonora. Pot ampliar fins a 20 dB.



OÏDA MITJA:


až¢ Timpà: separa l’oïda externa de la mitja. Inicia la vibració que es transmet a través de l’oïda mitja.
až¢ Martell: En contacte amb el timpà. Rep i transmet la vibració.
až¢ Enclusa (yunque): rep i transmet la vibració.
až¢ Estrep (estribo): rep i transmet la vibració.
až¢ Múscul constrictor de l’estrep: es troba sobre l’enclusa i impedeix que vibri l’estrep quan les vibracions són massa intenses, amb un reflex acústic-motor, es contrau per protegir.
až¢ Trompa d’Eustaki: es comunica amb la faringe. Equilibra la pressió aèria de la caixa timpànica (per destapar les orelles després d’un canvi de pressióes pot aplicar la maniobra Valsalva –tapar-se el nas, tapar la boca, i intentar treure tot l’aire amb força), ventilació de la caixa timpànica, drenatge del moc produït per la mucosa de l’oïda mitja, evita que mocs o altres substàncies penetrin a l’oïda mitja.
až¢ Finestra rodona: orifici rodó situat a la paret interna de l’oïda mitja, que comunica amb al còclea. Separa l’oïda mitja de la interna.
až¢ Finestra oval: es on es recolza l’estrep i juntament amb la finestra rodona, tanca la còclea.
až¢ Funcions oïda mitja: filtra els sons, protegint l’oïda interna d’un soroll molt fort.



OÏDA INTERNA:


Es divideix en 2 sistemes funcionals diferents: sistema vestibular (òrgan de l’equilibri) i la còclea (òrgan receptor del soroll).

Tota l’oïda interna conté 1 líquid: LIMFA ( PERILIMFA –dins: transmet les vibracions- O ENDOLIMFA –fora-).

až¢ Còclea: és un conducte de 3-3,5 cm de longitud, enrotllat fent 2,5 voltes sobre 1 eix central (mediolo: conté somes, dendrites (reben la informació d’un axó –que transmet la informació a unes altres dendrites) i en part axons del nervi coclear).
Es pot dividir en 3 escales:
• Timpànica
• Mitja o coclear
• Vestibular
L’escala timpànica i la vestibular contenen PERILIMFA (transmet les vibracions), mentre la mitja o coclear ENDOLIMFA (que té un alt contingut en potassi).


Parts de la còclea:
• Membrana basilar: situada a la base de l’escala mitja o coclear. És on es seleccionen els sons:
o Sons greus, vibra l’extrem de la membrana basilar
o Sons entremitjos, vibra la part central de la membrana basilar
o Sons aguts, vibra la base de la membrana basilar.
•Òrgan de Corti: situat damunt de la membrana basilar i conté 4 fileres de cèl·lules ciliades (3 externes i 1 interna).
• Cèl·lules ciliades internes: fan sinapsis amb les dendrites del nervi coclear. Són les estructures principals en el procés de transformació dels EE acústics-mecànics en impulsos elèctrics .
• Cèl·lules ciliades externes (són cèl·lules nervioses): amplifiquen l’onda viatgera i afavoreixen el procés de transformació de les cèl·lules ciliades internes.
A l’oïda interna es transforma l’energia mecànico-acústica en energia elèctrica que podrà ser descodificada per les neurones.





3.2- Com es produeix l’audició.




A l’oïda externa, el pavelló auditiu protegeix i amplifica el so fins a 20 dB.
A l’oïda mitja, es protegeix l’oïda interna de sons molt forts a través del múscul de l’estrep que es contrau.
A l’oïda interna, la perilimfa transmet les vibracions. La vibració de la membrana basiliar fa que el potassi de la endolimfa vagi a les cèl·lules ciliades i alliberi un neurotransmissor, fa de connexió amb el nervi auditiu. Es transforma en energia.
En els nuclis coclears s’analitza la intensitat, la freqüència, la duració i la localització del so. El nervi coclear forma part del nervi auditiu.
Els tubercles quadrigèmins analitzen els sons complexes.
El tàlem ajuda a orientar-se en l’espai i a la memòria auditiva.
Finalment, en el còrtex cerebral es reconeixen els sons complexes, s’integren els missatges sonors en la seva globalitat i fa l’associació d’altres àrees cerebrals o auditives.

4.- Definició i etiologia de la sordesa.


4.1. Definició:


až¢ DEFICIÈNCIA AUDITIVA: Terme genèric amb el que es denomina tot trastorn o disminució delfuncionament del sistema auditiu.
až¢ HIPOACÚSIA: Terme mèdic referit als trastorns de la funció auditiva localitzats a l'òrgan perifèric i al nervi auditiu.
La perspectiva medica-audiològica-rehabilitadora, a través de la qual s'entén la deficiència auditiva, aconsella avaluar la deficiència auditiva el més aviat possible, diu que l’estimulació primerenca és important. Per això, des de fa poc, es passa una prova objectiva a totes els nens. A partir d’aquí prenen decisions. Des d’aquesta perspectiva, l’audició deficient és el que diferencia un sord d’un oient. Des d’aquesta perspectiva s’entén que requeriran una intervenció mèdica, audiològica i educativa. Haurem de tenir en compte les característiques de la sordesa (el grau de pèrdua, la causa i el moment d’inici).
Des del nou punt de vista, es posa més l’accent en les seves característiques culturals (en les conseqüències culturals que comporta). La perspectiva sociolingüística té un punt de vista més positiu, ja no parla de discapacitat, sinó d’una forma diferent de viure.

4.2. Etiologia de la deficiència auditiva



Causes prenatals:


• Genètiques: un 60 % (del qual, un 75 % es de forma innata –únicament és genètic -, i un 25 % té implicada una altra patologia).
• Adquirides: (un 40 %)
• Infeccions (toxoplasmosis, sífilis, rosada o rubèola, etc.)
• Exposició a radiacions
• Hàbits tòxics de la mare (alcoholisme, drogues)


Causes perinatals (moment de néixer):
• Hipòxia o Anòxia (falta d’oxigen que afecta una part del cervell)
• Prematuritat i/o baix pes.
• Hiperbilirubinèmia (excés de bilirubina a la sang. La bilirubina ésuna substància que es produeix quan es destrueixen els globus vermells) La hiperbilirubinèmia va desapareixent, però quan n’hi ha molta es tenen dificultats per eliminar-la i pot donar lloc a alteracions, com ara, deficiència auditiva. (els que en tenen un excés es caracteritzen per un to grogós).
• Infeccions en el moment de néixer, provocades, per exemple, pel material quirúrgic.
• Traumatisme cranial, per exemple, amb l’ús de fòrceps.

Causes postnatals: (causes posteriors, a partir dels 28 dies de vida, d’un 3 a un 10% són causes d’origen adquirit)
• Meningitis: infecció de les membranes que cobreixen el cervell i la medul·la espinal per una infecció viral o bacteriana. Quan són donades per bacteris són molt greus, una de les conseqüències és el dèficit auditiu. Les infeccions virals no són tan greus.
• Encefalitis: inflamació del cervell per infeccions virals.
• Xarampió.
• Otitis mitja crònica: infecció de l’oïda, amb farmacologia es pot evitar.
• Laberintitis: inflamació dels canals de l’oïda interna. Es pot tractar amb antibiòtic.
• Ototoxicitat: dany reversible o irreversible a l’oïda interna per la ingesta d’un fàrmac (per ex. una sobredosis). Pot afectar la còclea o el sistema vestibular.
• Malaltia de Meniere: provoca hipoacúsia fluctuant i progressiva, i crisis de vèrtig. Això succeeix perquè el laberint es trenca i es barregen els dos líquids. Es pot tractar amb cirurgia, medicaments, canvis en la dieta, i amb teràpies de conducta.
• Altres.. (d’un 30% de les sordeses se’n desconeix l’origen) A la població, un 4% tenen algun tipus de dèficit auditiu.

5.- Classificació de ladeficiència auditiva.

Classificarem Deficiència auditiva en base a 3 aspectes:
1. Segons el moment en que es produeix
2. Segons el grau de pèrdua auditiva
3. Segons la localització de la lesió

5.1- Segons el moment de la pèrdua.


až¢ Segons el moment en què es produeix:

Sordesa prelocutiva


Succeeix abans que el nen parli (abans dels 3 anys). El nen desconeix l’estructura del llenguatge i té més dificultats. Les expectatives d’un bon llenguatge dependran del grau del dèficit auditiu o de la capacitat cognitiva (com més recursos per aprendre, millor), de la qualitat de l’entorn familiar, les habilitats comunicatives de l’infant ( més o menys sociable). Té més risc de patir més problemes d’aprenentatge, de relació, ja que el llenguatge és l’eina per aprendre i relacionar-se. 1 de cada 1.000 nens tenen sordesa prelocutiva.

Sordesa post-locutiva


És quan l’infant es queda sord després dels 3-4 anys. Té avantatges ja que té l’estructura del llenguatge interioritzada. Serà necessari un tractament logopèdic per evitar una regressió en tots els aprenentatges. Amb una bona intervenció el llenguatge no es té perquè veure afectat. Poden tenir problemes amb el to.

5.2. Segons el grau de pèrdua auditiva:


Segons el grau de pèrdua auditiva podem parlar d’hipoacusia o de sordesa.
Hipoacúsia: tenen dificultats a l’hora de sentir. Tenen una sordesa lleu. Tenen una audició deficient però suficient per funcionar a la vida diària sense grans dificultats. Podrà adquirir el llenguatge a través de la via auditiva encara que aquell llenguatge presenti diferències en el lèxic, en l’estructuració, articulació.
Sordesa: parlem de sordesa més alta quan l’audició no és funcional per la vidadiària. No poden aprendre el llenguatge oral per la via auditiva sinó que l’han d’aprendre per altres vies, com la visual.

|Tipus de pèrdua |Pèrdua en dB |Afectació |
|Audició normal |0-20 dB
|Pèrdua auditiva lleu |20-40 dB |Percep la parla però en perd una part. Té problemes d’atenció i |
|d’aprenentatge (els costa pronunciar alguns fonemes, pot tenir |
|dislàlia, una immaduresa en el llenguatge al partir de 4 anys pot|
|ser problemàtic. Tenen dificultats de comprensió. Poden |
|dissimular, però s’engoixen. |
|Pèrdua auditiva moderada |40-70 dB |Tenen dificultats en la percepció de la parla. Poden adquirir el |
|llenguatge oral però necessitaran pròtesis i recolzament |
|logopèdic. Afecta a la part cognitiva, parlen molt fort, miren |
|molt la boca, presenten dificultats en el to i la intensitat. La |
|mala comunicació sovint els afecta en les relacions socials. És |
|molt important l’atenció primerenca. |
|Pèrdua auditiva severa |70-90 dB |Tenen dificultats per percebre crits. Necessita pròtesis, suport |
|logopèdic ben aviat, i usar altres mètodes. |
|Pèrdua auditiva profunda |Més de90dB |Abans dels 18 mesos ja necessita atenció primerenca. |
|Cofosis |Pèrdua superior a 120 dB |Únicament perceben vibracions i percepcions tàctils. |


|Número de paraules |Infants sords |Infants oients |
|1a paraula |16 mesos |11 mesos |
|10 paraules |23 mesos |12 mesos |
|50 paraules |29 mesos |19 mesos |
|100 paraules |34 mesos |20 mesos |


5.3. Segons la localització de la lesió:



Sordesa o hipoacúsia de conducció o transmissió

En aquesta sordesa trobem afectada l’oïda externa o mitja. Afecta al 5 % de la població sorda. Hi ha lesions que provoquen hipoacúsies lleus o moderades. Generalment tenen un bon pronòstic ja que sovint es poden corregir amb tècniques quirúrgiques.

Causes:
- Obstrucció del conducte com a conseqüència de cossos estranys en el canalauditiu.
- Acumulació de cera.
- Augmenta la massa i hi ha una inflamació.
- Otitis mitja aguda o crònica.
- Alteracions en el mecanisme de funcionament de la cadena d’ossets.
-Tumors o traumatismes del pavelló auricular o del conducte auditiu extern.

Afectació:
És tot allò que afecta la progressió del so cap a l’oïda interna. La transformació de senyals mecàniques a bioelèctriques està intacta però com que no arriba la informació no pot descodificar-ho.
És una pèrdua de tipus quantitatiu (afecta al grau d’audició, i no afecta a la qualitat de la mateixa.)
Les pèrdues no superen els 60 dB, com a molt pot provocar una sordesa mitja i té un bon pronòstic.

Sordesa o hipoacúsia de percepció o neurosensorial

Afecta a un 75 % de la població sorda. Aquesta sordesa no té tan bon pronòstic. Requereix un tractament més complex.

Causes:
El 20 % té un origen genètic, la resta és per causes prenatals o postnatals.

Afectació:
Té problemes en el procés de descodificació del so. Els òrgans receptors (oïda externa i mitja) poden estar en bon estat i captar el so de forma adequada, però el so no es pot transmetre. La dificultat es troba en l’oïda interna. Pot estar afectada la còclea o el laberint, i també, l’àrea auditiva del lòbul temporal, les fibres nervioses o el propi cervell.
Actualment no existeix cap mètode mèdic – quirúrgic que permeti l’audició.
Les pèrdues auditives solen ser estables i afecten a la quantitat i a la qualitat del so. A part de sentir-hi menys, les seves restes auditives són selectives (algunes les sent i d’altres no).

Sordesa o hipoacúsia mixta

Aquesta sordesa provoca tant problemes en la transmissió del so (oïda externa i mitja) com en la percepció (oïdainterna). Coexisteixen les dues sordeses anteriors. El pronòstic encara és més complicat i greu. Afecta a un 20 % de la població sorda.
Fer el diagnòstic d’aquesta sordesa és bastant difícil.


Altres tipus de Deficiència auditiva:

• Sordesa psicògena: és una sordesa més psicològica que orgànica. L’oïda funciona bé però no hi sent. Costa de tractar. Es detectarà a través de l’audiometria verbal i de l’electrodèrmic (el que sents a través de la pell).
• Sordesa unilateral: és quan només es té una oïda afectada. Poden aprendre el llenguatge oral sense problemes però tindran dificultats en localitzar la procedència del so i captar tota la informació ambiental.
• Sordesa bilateral: quan les dues oïdes estan afectades.



6.- Desenvolupament del alumne amb deficiència auditiva.


6.1- desenvolupament cognitiu.


Les primeres etapes evolutives de desenvolupament cognitiu en el nen sord són similars a les d’un nen oïdor, però es pot produir un retard degut a l’absència de llenguatge interioritzat del nen.
El llenguatge interioritzat funciona com a eix del pensament, ens permet representar mentalment la informació.
El retard en el nen sord es podrà anar superant a mesura que vagi interioritzant 1 codi lingüístic. (ja que el llenguatge és l’eina del pensament).

La intel·ligència de persones sordes i oïdores difereix en les experiències viscudes, com més estimulació, menys limitació en la capacitat intel·lectual. Quanta més estimulació més experiències d’aprenentatge, quant més normalitzat sigui el desenvolupament menys limitada serà la seva capacitat intel·lectual.

Perquè la intel·ligència es desenvolupi adequadament és imprescindible:
• Obtenció de la informació(audició)
• Processament de la informació (assimilar aquesta informació)
• Ús d’estratègies eficaces (el que fem servir per manipular la informació)
• Maduració del cervell (establir totes les connexions sinàptiques necessàries)
• Exposició a ambients estimulants
• Presentació dels EE de forma organitzada i en relació a la capacitat d’assimilació (informació adequada per la seva edat)

El nen sord tindrà dificultats en l’obtenció de la informació i en el processament d’aquesta. I com més dificultats amb el processament d’informació tindrà menys possibilitats d’utilitzar les estratègies adequades.

Les dificultats del nen sord començaran en un llenguatge de signes mediatitzat pel concret i l’experiència directe, aspecte que dificulta la generalització del coneixement i el desenvolupament d’idees abstractes.

Segons Vigotsky:


Segons Vigotsky, la intel·ligència es construeix en la interacció social i aquesta construcció es dóna 2 vegades: 1er en el context d’interacció i posteriorment en l’interior d’un mateix. El nen sord estarà en clar desavantatge, ja que les possibilitats d’interacció són menors.

Estudis sobre desenvolupament cognitiu en el nen sord:


Estudis basats en la mesura de la intel·ligència:
• S’avalua fins a quin punt el component verbal d’una prova interfereix en el QI total.
• S’observen diferències significatives de sords i oïdors en proves verbals i no verbals.
• La pèrdua o disminució de la informació incidiria en el desenvolupament cognitiu del subjecte, concretament en: adquisició, comprensió i utilització del llenguatge, atenció, orientació en el temps i espai i relacions socials, a l’hora d’executar i comprendre les proves.• Fills sords de pares sords mostren millors resultats de fills sords de pares oïdors (més possibilitats d’interacció). Perquè: pot comprendre millor les mancances, el nen adquirirà abans el llenguatge de signes, construirà el llenguatge interiortizat, estarà a nivell emocional més comprés i tindrà un major desenvolupament en tots els conceptes i a nivell cognitiu també.

Estudis basats en les habilitats cognitives:
• En el simbolisme, s’observen diferències en el joc simbòlic de nens oïdors respecte a nens sords profund, observant dificultats en els sords en les dimensions d’identitat i planificació. Els fills sords de pares sords mostren millors resultats que fills sords de pares oïdors.
• En les capacitats operatòries i el pensament hipotètic-deductiu, s’observa un desfase de 2 a 4 anys en les adquisicions opeeratòries depenent del grau d’abstracció que es requereix. S’observa cert retard en general en tots els nens sords. Mostrarà problemes a l’hora d’anticipar respostes o situacions.
• En el pensament formal el nen sord mostra un retard respecte a l’oïdor, en el pensament abstracte els nens sords són capaços d’imaginar com seria una situació determinada. Piaget considera que el pensament formal està íntimament relacionat amb les experiències socials i lingüístiques que el nen va tenint, i es va construint a través d’aquestes experiències. A més dificultats, o menor mesura, d’experiències socials i lingüístiques, més dificultats en el pensament formal.


Estudis basats en el processament de la informació:
• S’observa un rendiment similar als oïdors en nivells superficials de processament, on hi ha suficients referències als elements físics concrets.
• S’observa unrendiment inferior en alts nivells de processament, on es requereix descobrir conceptes i relacions.
• Per què? 3 possibles explicacions:
o L’Escola Piagetiana ho atribueix a una falta d’experiències socials i interactives i menor motivació. La sordesa dificulta que el nen adquireixi informació i tregui major profit d’experiències: a més informació i menys experiència, menys curiositat per l’entorn; i a menys curiositat, menys motivació per aprendre i adquirir informació.
o Estudis realitzats per P. Oleron i R. Conrad ho atribueixen a un funcionament defectuós o absència de mediadors simbòlics adequats per una correcta manipulació mental. Tenir un llenguatge pobre dificulta la representació mental de la realitat, i ocasiona dificultats en aprenentatge i en diferents processos mentals. Cal donar-los un espai, no sobreprotegir-los, cal que demanin les coses.
o Una 3era explicació englobaria les dues anteriors. Les dificultats en el desenvolupament cognitiu, serien degudes a el dèficit informatiu i experiencial, a la menor curiositat i menor motivació que això comporta a la possessió d’un llenguatge de menor qualitat i a una interacció social menys productiva.

Dos aspectes bàsics per a potenciar el desenvolupament cognitiu del nen sord:
• Aprofitar qualsevol resta auditiva
• Disposició a observar qualsevol intent de comunicació del nen sord i potenciar-ho. S’han de deixar que siguin subjectes actius.

Etapes del desenvolupament cognitiu en el nen sord:


Etapa sensoriomotora (0-24 mesos). Es mostra un desenvolupament similar als nens oïdors, excepte en la imitació vocal. Important la detecció i estimulació primerenca.
• Esquemes reflexes: 0-1 mes,reaccions circulars primàries 1-4 mesos. La motricitat està centrada en el propi cos, somriure social. Són reaccions innates: succió no es percep com un ésser diferenciat, no té consciencia de que les seves accions repercuteixen a l’exterior. S’ha de potenciar el tacte i la visió. És important l’estimulació precoç.
• Reaccions circulars primàries (1-4 mesos). La motricitat està centrada en el propi cos. Apareix el somriure social. S’ha de procurar que pugui associar el que veu amb allò que agafa i xupa.
• Reaccions circulars secundàries (4-8 mesos). Desenvolupament d’habilitats per agafar objectes, imitacions i sorolls, el nen sord només farà imitacions d’accions, s’ha d’aprofitar perquè imiti el moviment dels llavis.
• Coordinació de les reaccions circulars secundàries (8-12 mesos). Són conductes intencionades i permanència d’objecte, el nen sord no tindrà problemes.
• Reaccions circulars terciàries (12-18 mesos). Imita gestos i altres habilitats motores. Repeteix conductes, millora la permanència de l’objecte i s’amplia la búsqueda, en aquesta, el nen sord no té perquè tenir problemes. Hem d’aprofitar la imitació per imitar gestosi altres habilitats motores.
• Combinacions mentals (18-24 mesos). Representacions de la realitat, són capaços de recordar i repetir conductes passades, en aquest període el nen sord pot tenir avenços similars excepte en imitació vocal.

Etapa pre-operatoria (2-7 anys). Desenvolupament del llenguatge i el joc simbòlic. El nen sord mostra limitacions. S’ha de dotar al nen d’un sistema de comunicació. Apareix l’interès per dibuixos i representacions, és molt important un sistema de comunicació i també continuar l’estimulació labial. Començada en2 mesos seran menys hàbils en els símbols i les dificultats de comunicació, s’extingiran les possibilitats de joc, degut a la disminució d’interacció social.
El nen sord quan juga li costa donar una identitat, un paper a la seva nina, i té dificultats per preveure accions.

Etapa de les operacions concretes (7-11 anys). Raonament lògic i organitzat. Categoritzacions, seriacions, relacions espacials i orientació. En el nen sord s’observa un desfàs de 2 anys que s’anirà fent més evident com més complicades siguin les operacions. Orientar-se. El categorisme és molt important, es pot fomentar amb el col·leccionisme (fer-li fer col·leccions diverses). Fan el mateix procés en l’adquisició de conceptes però s’observa un desfàs al menys de 2 anys que s’anirà fent evident quan més complicades siguin les operacions, aquest és gran part conseqüència del menor bagatge lingüístic que tenir el llenguatge és molt important en facilitar i comprendre diferents punts de vista.

Etapes de les operacions formals (11-20 anys). Ús del pensament hipotètic-deductiu (formular hipòtesis ex. que 1 l. d’aigua sigui igual en un recipient que en un altre). Necessitat del llenguatge com a representació de les coses reals. El nen sord arriba a aquesta etapa amb retard i amb menys eficàcia per crear hipòtesis. És imprescindible que tingui un sistema de comunicació. L’objectiu és aconseguir la màxima estimulació per a que hi hagi el menys desfàs possible. Té un retard d’uns 2-4 anys.
El pensament formal (abstracte) els és difícil.

6.2- desenvolupament del llenguatge.


Etapes:


-Balbuceig (0-8 setmanes). Vocalitzacions universals. Vocalitzacions molt agudes quan està despert o cara a cara amb algú.

-Balbuceig “dirajo” (2 mes). Sons semblants a /j/, /k/, /g/.

-Joc vocal (3 mes). Fase d’expansió, el nen explora el propi canal vocal i prova amb diferents sons.

-Balbuceig canònic o reduplicatiu (a partir del 6è mes). Fa sons de la llengua materna (comença a repetir). Algunes consonants freqüents són les que es pronuncien amb la part anterior de la boca: /b/, /p/, /m/, /d/, /t/. S’han de començar a incloure síl·labes de llengua materna, consonants que es pronuncien en la part anterior de la boca.

9è mes. Es produeixen síl·labes consonant-vocal (cv) juntament amb vc, vcc, v. Reprodueix sons que escolta dels adults. Pot utilitzar aquests sons, per exemple, quan fa peticions.

-Fase pre-lèxica (11-14 mesos): es pronuncien les primeres paraules (cua, guau, mam), sempre associades a un objecte i sempre en relació a aquest context. No tenen encara capacitat de memòria. Les paraules no constitueixen pròpiament signes.

-Emissió d’una paraula, dels 14 als 20 mesos: diu paraules cada cop més semblants a les que diu l’adult. Vocabulari receptiu, el que entenem, que va dos mesos amb anterioritat que el productiu, i és de 22 paraules mensuals; el vocabulari productiu, el que fem, diem, és més lent (9 paraules mensuals). Fenòmens d’aquesta etapa:
• Sobreextenció de termes: es refereix a diferents coses amb la mateixa paraula. Per exemple: diu gatet a tots el animals del zoo, generalitza, ja pot ser per què categoritza o l’adult no li dóna informació
• Infraextenció de termes: limita el terme a una subclasse. Quan el nen utilitza bé el terme però el limita a una subclasse, diu cotxe només als de color vermell.
• Fenomen del desajust: interpreta una cadena de sons de forma errònia. Cada vegada ques’asseu a la cadireta la mare diu: “ala pa tràs” i el nen associa aquests sons a la cadireta.
• Simplificació de paraules:
o Sonorització, és quan el nen canvia les consonants sordes per les sonores, la /b/ per la /p/ i la /d/ per la /t/.
o Anteriorització, quan el nen emet una consonant que s’articula en una zona més pròxima als llavis, com en comptes de dir foca diu boca.
o Posteriortizació, quan el nen emet una consonant més pròxima a la gola, en comptes de dir coche diu coque /coke/.
o Eliminació consonants líquides (so /l/) i vibrants (so /^r/ i /r/, en comptes de tres diu tes.
-Emissió de dues paraules (20 mesos). Codifica major intenció comunicativa. A partir d’aquí entra en joc la sintaxis i desenvolupament morfològic. El nen comença a combinar dos paraules en una única emissió. Fa frases de dues paraules.

En el desenvolupament morfològic, els estudis es basen en la morfologia flexible (masculí-femení), nen-a, nen-s, mitjançant el text de WUG, aquest consisteix en donar paraules inventades al enn i aquest fa el masculí, temps verbal, el plural En diferents estudis s’ha observat que en nens de 3 a 6 anys tenien més dificultat amb els morfemes de la 2ona i 3era conjugació de verbs que no pas en la 1a conjugació. En nens de 3 a 9 anys es va observar que a partir dels 3 anys ja incorporen les mateixes formes verbals però en menys freqüència. Abans dels 5 anys expliquen successos amb dues raons amb l’ordre del que passa.

En quant a la sintaxis, el nen espanyol o català, des dels 25/26 mesos pot fer frases en diferents ordres (subjecte/verb/objecte), com per exemple: jo compro patates, avui menjo jo. Els nens comencen a utilitzar frases coordinades(utilitzen la i), abans de les subordinades, i es queda coordinat entre els 3 i 4 anys. Als 5 anys s’incorporen les oracions subordinades (frases dins una altra frase). Aquestes són les temporals que utilitzen el verb bipolar (menjaré quan tingui gana). A partir dels 7 anys introdueixen oracions subordinades causasl (perquè).

Llenguatge en el nen sord


Primera comunicació, prèvia a la comunicació verbal.
Hi ha relació a través dels altres sentits: tacte, olfacte, vista. El bebè sord perd elements com l’entonació afectiva, intencionalitat, estats d’ànim, reaccions emocionals, com els gestos d’alegria, ràbia, enfado
La notícia d’un fill sord, pot modificar l’actitud dels pares cap al fill, (estan a l’expectativa del que fa el nen i no es dóna una correcta interacció). Això pot ocasionar:
• Resposta emocional més intensa i negativa per part del nen, el nen no es tractat de la manera que ell necessita, i el nen demanda més afecte.
• Poques expressions de mútua satisfacció i alegria.
• Menys iniciativa, passivitat i rigidesa, no se li demana tan, el tracten diferent.
• Escassa comunicació del nen cap a la mare, s’està pendent més de la sordesa que del fill.

L’acceptació del DA per part dels pares ha de ser el més breu possible pel bon desenvolupament comunicatiu i afectiu del fill.
És important potenciar la comunicació a través dels altres sentits, contacte físic, expressions corporals, olors, petons, mirades

Factors que influeixen en la comunicació lingüística


• Edat quan es dóna el DA o inici de la pèrdua auditiva. En funció de l’edat dependrà de la capacitat lingüística que pugui tenir.
• Grau de la pèrdua. Una pèrdua lleu no tindrà els mateixosproblemes que una profunda.
• Interacció de l’edat i grau de pèrdua en relació a altres variables evolutives: adaptatives, comunicatives i cognitives, (personalitat, intel·ligència).
• Edat de detecció de la pèrdua. Quan abans es detecti més aviat es pot treballar amb ell i més bona comunicació lingüística aconseguirà.
• Edat d’inici de la intervenció.
• Tipus de pèrdua auditiva.
• Presència de problemes associats, que hi hagi una plurideficiència.

Problemes més freqüents en la comunicació lingüística


-Problemes de producció de la veu i fluïdesa de la parla:
• Qualitat de la veu, no controla el to, parlen com poden perquè no s’escolten.
• Lentitud de la parla, van més lents
• Ritme anormal de la parla, no és un ritme marcat
• Fluïdesa limitada per poc coneixement del llenguatge i problemes de parla.

-Quan més gran és la pèrdua, més problemes en aprenentatge en morfologia i sintaxis.
-Problemes de producció de la parla, problemes de l’estructura i la intel·ligibilitat de la parla:
• Omissions
• Substitució de diversos fonemes, substitucions dels sons per altres
• Distorsions de fonemes
• Poc control de la ressonància nasal

-Problemes morfològics i sintàctics:
• Adquisició lenta i amb llacunes
• Omissions de trets morfològics derivats de la flexió
• Dificultats per comprendre oracions compostes o complexes

-Problemes pragmàtics, d’us de la llengua:
• Comunicació limitada
• Possible renuncia a la comunicació
• Dificultats en seleccionar el que és rellevant

-Problemes semàntics, dificultat en captar matissos del significat de les paraules i expressions així com també dificultat en lamodificació del significat en funció del context:
• Vocabulari limitat
• Comprensió limitada i a vegades literal, no entenen coses més generals
• Ús restringit del significat de mots i expressions
• Dificultats per comprendre significats múltiples
• Dificultats per comprendre analogies, metàfores, abstraccions

Característiques més significatives en l’adquisició del llenguatge en el nen sord:


• Inicia l’emissió de les paraules amb retard i distorsions fonològiques.
• Sol ser lent en adquisicions i sol tenir poca flexibilitat en utilitzar paraules o expressions apreses.
• Durant anys el llenguatge serà un conjunt de paraules aïllades, poc articulades i organitzades sense les funcions i possibilitats del llenguatge.
• Ritme d’augment del vocabulari més lent que en el nen que sent.
• Aprèn tardiament l’estructura gramatical o no aconsegueix el seu domini.
• A partir d’un vocabulari de 50 paraules comença a realitzar combinacions de 2 paraules, encara que la velocitat no augmenta significativament.
• Està molt temps en el període paraula-frase (fins als 4-5 anys).
• Als 30 mesos, el nen oient és capaç d’expressar descripcions de sentiments i de diversos esdeveniments, el nen sord pot només utilitzar el llenguatge per denominar objectes i peticions.
• Entre els 18-24 mesos, el nen oient fa frases de 2-3 paraules referides a situacions immediates. El nen sord pot seguir parlant amb frases de 2-3 paraules fins als 9 anys.
• Amb la paraula complementada, cued speech, als 2 anys comprenen 100 paraules i als 3 anys no es diferencien de l’oient.

Diferents estudis han mostrat que els nens sords que utilitzen el llenguatge de signes com aprimera llengua, aconsegueixen un desenvolupament superior als que utilitzen el sistema bimodal o únicament sistema aral.

El procés de codificació en les persones sordes


CODIFICACIÓ: procés pel que un esdeveniment extern es transforma en una representació o informació interna, a nivell intern.
• Els primers anys de vida la representació mental és icònica, fins a concloure amb la representació de proposicions lingüístiques.
• La manera en que s’organitza la representació mental es basa en l’estructura del llenguatge.
• La parla interioritzada, codificació fonològica, és el millor instrument pel pensament. És a partir dels 17-18 mesos quan el nen comença a distanciar-se de la realitat física i entra en el món de la representació simbòlica. El llenguatge interioritzat és la base de la lectura i escriptura.
• L’amplitud de la memòria per material verbal-oral és 4 cops més gran per altres materials, imatges, música
• L’amplitud de la memòria es desenvolupa amb l’edat i va augmentant progressivament amb el domini de la llengua oral.
• La codificació fonològica és bàsica pels oients, per als sords hipoacúsics utilitzen la codificació fonològica sense problemes.
• Els sords profunds pre-locutius (abans de parlar), poden arribar a la codificació fonològica quan aprenen a percebre paraules llegint els llavis. També utilitzen la codificació dactílica, és cada lletra de l’abecedari amb un signe, no és el llenguatge de signes.
• Sords profunds sense un bon llenguatge oral utilitzen codis com el visual, dactílic i signat.
• Els sords menys hàbils en llenguatge oral utilitzaran codis múltiples en més freqüència que els normo-oidors.


Depenent de lacapacitat auditiva tindran una codificació o un altra.

6.3- desenvolupament afectiu.


Les dificultats de desenvolupament lingüístic i cognitiu repercuteixen negativament en el desenvolupament social i afectiu del nen sord.
Pobres relacions socials, sobreprotecció familiar, inadequada escolarització, etc. Són variables que interferiran en aquest desenvolupament.
Una inadequada interacció afectiva en el nen pot donar lloc a un baix autoconcepte, pobra autoimatge i fins i tot conflictes en el propi entorn social i baix rendiment acadèmic.

Variables que produeixen immaduresa social en el nen


• Els pares no accepten la deficiència i busquen la normalitat
• Els pares tenen sentiments de culpa, frustració i depressió
• L’estimulació s’inicia amb retard
• Delegació de responsabilitats als expecialistes per part dels pares
• Actituds com: rebuig, sobreprotecció, angoixa, inseguretat
• La carència d’informació sobre l’entorn produeix inseguretat
• No incentivar les relacions socials
• Tardança en assumir el DA i readaptar-se a la situació

Variables que afeten a les interaccions comunicatives


• Al nen sord se li donen menys explicacions
• Se li donen poques alternatives de resposta
• La rigidesa d’interaccions limiten les possibilitats del nen per: planificar, entendre seqüències temporals, allunyar-se del concret, etc.

Variables que afecten les interaccions amb els pares


• Dèficits en la comunicació que provoca que falti comprensió
• El DA pot fer que els pares siguin més permissius i el nen utilitzai aquest dèficit amb fí manipulativa
• No establir normes pot generar egocentrisme i immaduresa
• La reducació decontactes socials produeix frustració

Per tal d’evitar que totes aquestes variables interfereixin de forma negativa en el nen, serà necessària la intervenció de l’adult per:
• Disposar d’un codi de comunicació compartit
• Iniciació primerenca en el llenguatge de signes
• Utilitzar tots els canals de comunicació possibles
• Possibilitar el reforç positiu i ambient segur de comprensió i comunicació
• Tractar al nen sord com a persona en la seva totalitat i no només el DA

Repercussions del dèficit auditiu


En les funcions sensorials i motrius:
Funció d’alerta: el sord ha de substituir l’alerta acústica per la visual, així com també per la vibració.
Localització dels successos: la sordesa obstaculitza aquesta funció i això afavoreix la desorientació i inseguretat del subjecte.
Estructuració espai-temporal: en funció de la major-menor intensitat d’un so o el seu eco, podem situar d’on prové i el lluny que està un soroll. Les persones sordes tindran aquesta capacitat alterada.
Desenvolupament de la rapidesa: persones amb DA mostren un temps de reacció més alt, degut a que responen amb altres sentits amb un temps de reacció més lent.
Connexió amb l’entorn: dificultat de relació amb l’entorn físic i social.
En la comunicació:
Autoregulació i planificació de la conducta: tendeixen a actuar de forma més immediata i planifiquen menys l’acció.
Reflexibiltat: menys reflexius que els oients.
Errors: aprenen menys dels errors i pocs canvis d’estratègia.
Menys habilitat social: dificultat de captar normes subtils, insegurs, tímids, hipercontrolats (controlen molt el que diuen, o contràriament, diuen “pocasoltades”) o indiscrets en les relacions socials.