EL INTENDENTE EBIH-IL DE MARI
1. Situar la obra:
Autor: anónimo
Cronología: III milenio a. C,
Estilo artístico: arte mesopotamico primitivo.
Espacio: Se encontró en 1933 en su espacio originario, el templo de Ishtar en Mari, Mesopotamia (actual Siria). Actualmente se encuentra en el Museo del Louvre.
2. El tema o iconografía:
La estatuilla representa al intendente de la ciudad Ebih II, en posición orante, que se utilizó para llevar como exvoto al templo. Se trata por lo tanto de una obra religiosa que cumplía la función de ofrenda votiva hacia la diosa del amor y la guerra, Ishtar.

3. Su finalidad.
Su destino era ser colocada delante del altar para servir como testimonio, a modo de exvoto, de la oración y sumisión a la diosa por parte del donante que se hacía representar por ella.
Ya que se finalidad era religiosa, el artista lo primero que quiere representar es su actitud de orante. Lo consigue gracias a la colocación de las manos unidas cerca del pecho y al rígido inmovilismo de la figura (cuerpo rígido, cabeza alta con la mirada perdida en el espacio).
Esta estatua exentasigue la tendencia dominante en la estatuaria sumaria: representaciones de dioses, diosas y personajes famosos, normalmente hombres. Así se puede comprobar en otras estatuillas halladas en las ruinas de la ciudad de Mari (actualmente Siria) que reúnen las mismas características: pequeño tamaño, la misma mirada y actitud.
4. Aspectos formales
Tipo de escultura: bulto redondo
Material: Alabastro con apliques de lapislazuli en los ojos para conseguir mayor expresividad.
La técnica y el acabado: el alabastro es un material muy apreciado en la Antigüedad por su valor ornamental.
Composición:
Aparece en forma sedente, con las manos cruzadas delante del pecho y vestido con el típico faldellín sumerio.
Presenta una barba trabajada y un rostro expresivo y con cierto realismo dentro de su estatismo, pues parece sonreír. Los ojos se aprecian sobremanera sobre el conjunto por su color azulado y su tamaño, apreciandose también unas cejas arcadas y unidas y unos brazos Tot això, no va posar fi al caciquisme electoral, i la seva llei de reforma de l’administració local era força antidemocràtica perquè establia el vot corporatiu i no el sufragi universal per a l’elecció de batlles i regidors.
CANALEJAS (1909-1912)
Reducció dels impostos de consums
Llei de reclutament que establia un sistema de quotes de sorteig en un servei obligatori per a tothom
Regulació de les condicions de treball
Reestructuració del finançament dels ajuntaments
Aprovar el projecte de MANCOMUNITAT
Prohibir la instal·lació de nous ordres religiosos a Espanya
2. PROBLEMES
1. Retard econòmic i cultural  la societat espanyola és bipolaritzada, la classe social poderosa (terratinents, alta burgesia, alts càrrecs del exercit i l’església) els quals tenen els mitjans de producció, ells fan les eleccions (cacics), aquests no es preocupen pel poble, es preocupen del poder polític i de la seva cultura.
La població pobra esta mancada de poder, la gran majoria són jornalers, per tant, venen a la força de treball i són analfabets. (90% de la població)
2. Règim polític corrupte i artificial  tupinada i caciquisme
3. Exèrcit  ànsia per conquerir colònies, però NO és operatiu amb pocs comandaments i materialsantiquats. A més a més és ANTINACIONALISTA
PRONUNCIAMENT
4. Nacionalisme perifèric (Català, Basc i Gallec)  volen una autonomia pròpia, i seran titllats de SEPARATISTAS

3. CRISIS
1a crisi (1902-1907) – Crisi del civilisme enfront el militarisme (p.123)
L’any 1905 a Barcelona un setmanari satíric, El Cu-cut!, publica un acudit de Junceda, on deixa amb evidencia l’estament militar, i per tant, aquests incendiaran El Cu-cut! I la veu de Catalunya. Com que la Lliga Regionalista se sent atacada i demana a Madrid que l’estament militar sigui jutjat, però aquests no ho faran. A més a més, Madrid no sols no els jutjarà, si no que publica una Llei de Jurisdiccions militars, és a dir, que tot el que faci l’exèrcit serà jutjat per un tribunal militar. Per tant, van sortir impunes, i els catalans en veure això faran un partit comú, Solidaritat Catalana, el líder del qual també ho es de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó.

2na crisi (1907-1912) – Crisi del Pacte del Pardo (p.124)
L’any 1909, els espanyols van ser derrotats a la Guerra del Marroc, començada 3 anys abans, enfront els berbers i natius del Marroc. Per tant, necessitaran més persones pel exèrcit, els reservistes, nois ja amb família. Aquests han de sortir del Port de Barcelona, però es produirà la Setmana Tràgica (Juliol), els contraris a que aquests soldats marxessin, i per tant, assaltaran edificis religiosos. Aquests que incendien els edificis seran jutjats per la Llei de Jurisdiccions Militars, i per tant, els culpables i innocents seran detinguts, alguns fins i totvan ser executats, com Francesc Ferrer i Guàrdia (innocent i pedagog laic).
A partir d’aquests fets, sorgirà un moviment en contra del president del moment, Maura, ja que hi va haver moltes penes (MAURA NO!). Un d’aquests que estan en contra serà el Partit Liberal, per tant, es trencarà el Pacte del Pardo, i el rei ficarà al poder Moret i desprès Canalejas. Per tant, a Catalunya també quedaran dividits entre Maura si, i Maura no, com a conseqüència es trencarà Solidaritat Catalana.

3a crisi (1912-1918) – Crisi Múltiple (p.126)
L’any 1917 tres estaments es revolten. Al juny del 1917, l’estament militar es revolta. En aquest moment estan en plena guerra del Marroc, i trobarem dos tipus de militars: militars africanistes (són a la guerra del Marroc, i a partir d’allí han ascendit a mèrit de guerra i cobraven bé) i els militars peninsulars (són de l’acadèmia, l’ascensió es més lenta, i el sou és més baix). Aquests últims crearan un sindicat que defensi les seves ànsies de ascensió i un augment de sou, el sindicat s’anomenarà Junte con cierto torno muscular. Nariz y ojos grandes y boca pequeña con labios marcados, al igual que el contorno de ojos muy perfilado.