L’home que va anar a tocar
l’infern
S'explica que hi havia un
músic que anava pels camins de Mèxic buscant un lloc on tocar. Era una tarda
molt calorosa, i no tenia ni una moneda a la butxaca.
Caminava errant pensant en la seva mala sort quan se li va
acostar un home elegant muntat a cavall.
- Cap on vas? - va preguntar l'home elegant al músic.
- A cap lloc en concret, estic mirant si em surt algun bolo – va contestar el músic.
- Bé, i on t'agradaria tocar?
- Doncs allà on em paguin, fins i tot al mateix infern si m'hi duguessin.
- Doncs aleshores anem, tinc un bolo per a tu – va
sentenciar l'elegant cavaller.
Així el nostre músic va recordar alguns antres on
havia tocat i no li va importar la descripció feta pel cavaller. Va muntar al cavall de l'home sense adonar-se'n que aquest
home era realment el diable.
- Agafa't fort i tanca els ulls, no vull que vegis el camí per on et duré – li va dir l'home. I el músic, va
acceptar.
Quan el músic va tornar a obrir els ulls, ja estaven a
l'infern. De tanta
calor que havia passat aquella tarda amb prou feines va notar la diferència.
- Té! – va dir el diabletirant un sac de monedes als
peus del
músic – Això pagarà el bolo, però afanya't que és tard. – I se'n va anar.
El músic va començar a tocar, i les ànimes condemnades
van començar a reunir-se al seu voltant. Entre la gentada, s'hi va apropar el padrí del
músic que el va reconèixer a l'instant i s'hi va apropar.
- Hola company! Què fas per aquí?
– va exclamar.
- Hola padrí! M'ha sortit un bolo. Però no estaves
mort ja? – va preguntar
estranyat.
- Si! Has vingut a tocar a l'infern mateix, així és
que si no estàs mort, més val que vagis fugint d'aquí abans no acabis condemnat
com nosaltres.
I dit això, el músic va agafar el sac de monedes i amb
l'ajuda del
seu padrí va aconseguir sortir de l'infern sense que el diable se n'adonés.
Va usar els diners per arreglar els seus comptes, i el
mal record que li va quedar d'estar a l'infern va ser suficient com per no fer
en vida res que el pogués tornar allà.
El Conte de Peter Pan
https://pelsnens.blogspot.com.es/2008/11/conte-peter-pan.html
La Wendy, en Michael i en John eren tres germans que vivien al les afores de
Londres. La Wendy, la més gran, havia contagiat als
seus germanets la seva admiració per Peter Pan. Totes les nits els explicava als seusgermans les aventures d’en Peter. Una nit, quan ja gairebé dormien, van veure una llumeta moure's per
l'habitació. Era la Campaneta (la fada que acompanya sempre a
en Peter Pan), i també hi havia en Peter. Aquest els va
proposar viatjar amb ell i amb Campaneta al País de Mai més, on vivien els Nens
Perduts 'Campaneta us ajudarà. N'hi ha prou que us tiri una mica de pols màgica perquè pugueu
volar.' Quan ja es trobaven prop del País
de Mai més, en Peter els va assenyalar: 'És el vaixell del Capità Garfi. Tingueu
molta cura amb ell. Fa temps un cocodril li va
devorar la mà i es va empassar fins al rellotge. No sabeu prou com de nerviós
es posa ara en Garfi quan escolta un tic-tac!.'
La Campaneta es va sentir gelosa de les atencions que
el seu amic tenia envers la Wendy, així que, avançant-se, els va dir als Nens
Perduts que havien de disparar una fletxa a un gran ocell que s'acostava amb en
Peter Pan. La pobra Wendy va caure a terra, però, per
fortuna, la fletxa no havia penetrat en el seu cos i de seguida es va recuperar
del cop. La
Wendy cuidava de tots aquells nens sense mare i, també, és clar dels seus
germanets i del
propi Peter Pan. Procuraven no ensopegar-se amb els terribles pirates,però
aquests, que ja havien tingut notícies de la seva arribada al País de Mai més,
van organitzar una emboscada i es van endur presoners a la Wendy, en Michael i
en John. Perquè Peter no pogués rescatar-los, el Capità Garfi va decidir
enverinar-lo, comptant per a això amb l'ajuda de la Campaneta, qui desitjava
venjar-se de l'afecte que Peter sentia cap a la Wendy. Garfi va
aprofitar el moment que en Peter s'havia dormit per abocar en el seu got unes
gotes d'un poderosíssim verí Quan Peter Pan es va
despertar i es disposava a beure l'aigua, la Campaneta, penedida del que havia fet, es va llançar contra el got, encara
que no va poder evitar que l'esquitxessin unes quantes gotes del verí, una quantitat suficient per a
matar a un ésser tan diminut com ella. Una sola cosa podia salvar-la: que tots
els nens creguessin en les fades i en el poder de la fantasia. I així és com,
gràcies als nens, Campaneta es va salvar. Mentrestant, els nostres amiguets seguien en poder dels pirates.
Ja estaven a punt de ser llançats per la borda amb els
braços lligats a l'esquena. Semblava que res podia salvar-los, quan de cop i volta, van escoltar una veu:
'Eh, Capità Garfi, ets un covard! A veure si t'atreveixes ambmi!'. Era Peter Pan que, alertat per Campaneta, havia
arribat just a temps d'evitar als seus amics una mort
segura. Van començar a lluitar. De sobte, un tic-tac molt conegut per Garfi va fer que aquest s'estremís
d'horror. El cocodril estava allà i, de l'esglai, el Capità Garfi va ensopegar i va caure al mar. És molt possible que encara
avui, si viatgeu pel mar, pugueu veure al Capità Garfi nedant desesperadament,
perseguit per l'infatigable cocodril. La resta dels pirates no va trigar a seguir el camí del seu capità i tots van acabar donant-se
un saludable bany d'aigua salada entre els riures de Peter Pan i dels altres
nens. Ja era hora de tornar cap a casa. Peter va
intentar convèncer als seus amics perquè es quedessin amb ell al País de Mai
més, però els tres nens trobaven a fa
ltar als seus pares i desitjaven tornar,
així que Peter els va dur de nou a la seva casa. 'Queda't amb nosaltres!', van demanar els nens. 'Torneu
amb mi al meu país! -els va pregar Peter Pan-.
No us feu grans mai. Encara que creixeu, no perdeu mai la vostra fantasia ni la vostra imaginació. D'aquesta manera
seguirem sempre junts.' 'Promès!',
li van contestar els tres nens mentre li feien adéu amb les seves mans
