El rei Carles IV accedí al tro espanyol l'any 1788, i immediatament es veié desbordat per la complexa situació creada per la revolució francesa 1789. la por a l'expansió revolucionaria congela totes les reformes iniciades durant el regnat de Carles III y decanta del govern als vells ministres il•lustrats, Jovellanos y Floridablanca. El nou monarca declara la guerra a França fent coalició amb altres monarquies absolutistes europees 1793-1795. a causa del protagonisme de les classes populars en la revolució francesa, el caràcter radical de moltes de les seves reformes i per la mort de Lluís XVI el 1793 a la guillotina.

La guerra acaba amb una derrota total de les tropes espanyoles. A partir d'aquest moments, i amb l'arribada al poder de Napoleó Bonaparte 1799, la política espanyola, conduïda pel nou primer ministre, Manuel Godoy, vacil•la front el temor a França i l'intent de pactar per evitar l'enfrontament amb el poderós exercit napoleònic.
El motí d'Aranjuez.
En 1792, Carles VI confia el poder a un jove militar, Manuel Godoy, d'origen plebeu. Godoy aborda una sèrie de reformes interiors: Intents de desamortització Reducció de l'activitat i poder de la inquisició. Promoció de les societats econòmiques d'amics del país. Protecció d'artistes i intel•lectuals, etc.
En la política exterior s'alia amb França, y firmà varis pactes amb Napoleó. Espanya es convertí en aliada de França y s'enfronta aAnglaterra. En la batalla marítima de Trafalgar (1805) perd tota la flota desprès que l'almirall Nelson destrosses l'armada francoespanyola. En 1807, Napoleó obté el consentiment del rei Carles VI per a que el seu exercit atravesses Espanya per atacar Portugal, aliada d'Anglaterra, a canvi d'un futur repartiment de Portugal entre França, espanya y un principal per a Godoy (tractat de Fontainebleau).
El 18 de març de 1808 explota un motí a Aranjuez. El motí, era dirigit pels nobles i el clergat, perseguia la destitució de Godoy i l'abdicació de Carles VI per posar fi a la influencia de Godoy.
La monarquia de José Bonaparte.
Els amotinats aconseguiran els seus objectius, i posaren en evidencia una crisi en la monarquia espanyola. Carles VI escriurà a Napoleó per a recuperar el tro. L'emperador decideix envair espanya, ocupar el tro i annexionar el país a l'imperi.
Carles VI i Ferran VII foren cridats per Napoleó a Baiona (França) en la que ells renuncien al tro y Napoleó nomena a Josep Bonaparte rei d'espanya. Per a ratificar-lo i anunciar les seves intencions de futur, convocà en juny, corts de Baiona, per atorgar una constitució al país.
Amb el suport escàs i la incomprensió total, j. Bonaparte intenta una sèrie de reformes per a rompre amb l'antic regim:
Desamortitzà una part de les terres de l'església.
Desvincula els mayorazgos i les terres de mans mortes.
Legisla la fi del regim senyorial.
L'estatut de Baiona reconeixia la igualtat dels espanyols davant la llei,els impostor i l'accés als càrrecs públics. Finalment es suprimí la inquisició i s'inicia la reforma de l'administració.
La resistència popular.
El 2 de maig el poble de Madrid s'alça contra la presencia francesa. A pesar de que foren reprimides per les tropes manades pel general Murat, el seu exemple s'escampa per tot el país i la població s'alça contra l'invasor. Davant la sorpresa dels francesos, un moviment de resistència popular frenà l'avanç de les tropes imperials.
La població reclama la defensa contra la invasió francesa i sorgiren les juntes d'armament i defensa, que reaccionen davant del desconcert de les classes privilegiades, incapaces d'organitzar el país front el buit de poder creat per a la renuncia de les monarquies en Baiona. Les juntes tenen que ser locals i expressaven la forma d'organització del moviment popular. S'organitzaren juntes en l'àmbit provincial que reclamaren l'acció de les autoritats i forçaren la reunió d'una junta central que coordini l'acció contra els francesos. La guerrilla i els Sitges foren les formes d'impedir el domini francès sobre el territori espanyol.
Els Sitges consistien en la resistència de les ciutats espanyoles en l'avanç francès. Les ciutats assetjades resistien bombardejo, la manca d'aliments i d'aigua a que els sotmetia el setge francès per a no deixar avançar l'exercit invasor i d'aquesta manera, desgastar les tropes napoleòniques i donar temps a l'organització de la resistència en la resta del país.
La guerrillafou la forma espontania y popular de resistència armada contra l'invasor. Partides formades per camperols, burguesos, cures o gent de qualsevol altra ocupacio s'organitzaren amb un cap de quadrilla al front per a lluitar contra els francesos. La seva millor arma: el coneixement del terreny i el suport de la poblacio.
Les diferents forces politiques.
Una petita part dels espanyols, els que eres coneguts com a afrancesats, acceptaren al nou monarca j. Bonaparte i participaren en el seu govern. La majoria procedien del despotisme il•lustrat i se sentien vinculats amb el programa reformista de la nova monarquia; creien que la monarquia napoleonica era la millor garantia si volien evitar els excesos revolucionaris. Pensaven que un poder fort podia dur a terme les reformes que se necessiten per a la modernitzacio del pais.
La major part de la poblacio espanyola que formava el front patriotic eren aquells que s'oposaren a la invasio. Per una part estava la noblesa i el clergat que lluitaren contra els francesos per a tornar a la vella monarquia, de ferran VII, per a la defensa de la tradició i la religio catolica.
Els il•lustrats representats per jovellanos i floridablanca, desitjaven la derrota del francesos per al retorn de ferran VII, per a que impulses les reformes per a la permanencia de l'antiga monarquia tradicional i la modernització del pais.
La burguesia, els intel•lectuals, els sectors clarament liberals, tenien altres objectius y altres aspiracions. Les sevesaspiracions eren la sobirania nacional, la divisio de poders, la promulgacio d'una constitucio i l'abolicio d'uns privilegis estamentals i gremials, de manera que permetis el desenvolupament del capitalisme.
Finalment, la poblacio afronta la guerra com un metode de defensa contra un invasor extranger. La majoria expressà el desig de que tornas el monarca ferran VII i defendre a ultrança el restabliment de les prerrogatives i el poder de l'esglesia catolica, tot i amb una actitud de rebeldia contra el monarca de j. Bonaparte, aquest adopta actituds revolucionaries.
El curs de la guerra.
Per a napoleo, la invasio de portugal anava lligada al domini complet de la peninsula. Per aixo, disposà tropes estrategicament colocades a barcelona, vitoria i madrid, pero napoleo no esperava trobar-se amb grans resistencies populars. Girona i saragossa mostraren una gran resistencia front les tropes franceses. En juliol de 1808, les tropes franceses foren derrotades per les espanyoles a bailen.
Mes tard, napoleo arriba a espanya i situa les seves tropes i aixi controla els pobles, camins i ciutats. La guerrilla fou la unica resistència contra l'invasor. En 1812, russia derrotà napoleo en la seva campanya i obligà a aquest a llevar tropes d'espanya. No obstant, intervingue gran bretanya, general wellington, en la peninsula contra napoleo i finalment, en 1814, napoleo fou derrotat ja que no pogue mantenir dos fronts.
LES CORTS DE CADIS I LA CONSTITUCIO DE 1812.
El proces de formacio de lescorts.
Des del començament de la guerra, en l'estiu de 1808, les juntes locals i provincials que dirigiren la resistencia enviaren representants per a formar la junta central suprema, per a que coordinas les accions beliques i dirigis el pais durant la guerra. La junta reconeixia ferran VII com a rei espanyol. Davant l'avanç frances, la junta fou a sevilla i des d'alla (1810) a cadis, la unica ciutat que, ajudada pels anglesos, resistia el setge frances.
La junta general es mostra incapaç de dirigir la guera i decidi convocar unes corts en les quals els representant de la nacio decidirien la seva organització i el seu desti. En gener de 1810, es dessolgue per a mantenir una regencia de cinc membres.
Les corts s'abriren 10-1810, el sector liberal consegui la formacio d'una camara unica. Aprovaren el principi de la sobirania nacional, es a dir, el reconeixement de que el poder resideix en el poble i que s'expressa a traves de les corts formades per representants de la nacio.
La constitucio de 1812
La constitucio fou promulgada el 19.03.1812 (la pepa). Conte una declaracio dels drets dels ciutadans: la llibertat d'imprempta, la igualtt del espanyols davant la llei, etc. La nacio es definida com el conjunt de tots els ciutadans.
L'estructura de l'estat es correspon amb la d'una monarquia limitada, basada en la divisio de poders. El poder legislatiu representa la voluntat nacional i tenen amplis poders: com l'elaboracio de lleis el sistema electoral queda fixat en laconstitucio: el sufragi universal masculi i indirecte.
Altres decrets de les corts de cadis son: la supressio de senyorius, llibertat de treball, abolicio de gremis, anulacio de la inquisicio i desamortitzacions.
El monarca es el cap del poder executiu, te la direccio del govern i interve en la elaboració de lleis. Te dret a veto dues vegades, passades aqueste dues, la llei pot sera aprovada.
L'obra de cadis. El primer liberalisme espanyol.
La constitucio de 1812, constitueix un exemple de constitucio liberal, inspirada en els principis de la constitucio francesa de 1791, pero mes avançada i progressita. La constitucio no només pretenia regular l'exercici del poder, sino tambe conseguir una reordenacio de la societat: acceptava el principi de sufragi universal i establia una amplia garantia de drets.
EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833)
Al final de 1813, napoleo firma la pau amb espanya, per la qual reconeixia a ferran VII com a rei espanyol.
El retorn a l'absolutisme.
La tornada de ferran VII planteja el problema d'integrar-se al nou model politic i ell temia enfrentar-se a aquells que resistiren a l'invasor.
Liberals, absolutistes, nobles i clergat, sabien que era l'oportunitat per a tornar a l'antic regim. No obstant això, s'organitzaren per mostrar al rei el seu recolçament per a que es restaures l'absolutisme (manifest dels perses)
Amb l'arribada de Ferran VII, protagonitza un cop d'estat, i aixi deixa la constitucio nul•la i els decrets de cadis abolits anunciantaixi la tornada de l'absolutisme.
El Trienni liberal (1820-1823)
Amb el triomf de la insurrecció protagonitzada pel tinent coronel Rafael del Riego a Las Cabezas de San Juan (Sevilla) el 1820, comença una nova etapa de la història política espanyola, coneguda amb el nom de Trienni Liberal o Constitucional (1820-1823). L’acceptació, de mal grat, per part del rei Ferran VII de la Constitució de 1812 va convertir-se en l’element polític que va marcar tot aquest període. La ciutat de Barcelona, a l’igual que les de la Corunya, Múrcia, Oviedo i Saragossa, entre d’altres, va sumar-se a la insurrecció. De fet, no va ser fins aquesta trienni que a Catalunya va encetar-se el gran debat entre liberalisme i tradicionalisme. Durant la Guerra del Francès aquesta controvèrsia no havia existit a causa de l’ocupació francesa del territori.
L'1 de gener de 1820 va tenir lloc el pronunciament del coronel Riego a Cabezas de San Juan (Cadis). Una part de la potent burgesia mercantil i de les classes mitjanes de la ciutat li van donar suport. En les setmanes següents van esclatar altres pronunciaments i finalment el 9 de març es va proclamar a Madrid la Constitució de 1812. El rei la va jurar a contracor.
Els governs liberals van dictar diverses mesures per a millorar l'economia. Es van abolir les duanes interiors, es va proclamar la llibertat d'indústria i la no-obligatorietat dels gremis. També es va iniciar una reforma tributària que, com que no es va fer sobre una base estadísticasòlida, va significar de fet, un augment d'impostos a les classes populars. Va ser més significatiu la desamortització dels béns de l'Església: tots els béns dels monestirs i convents suprimits passaven al domini públic i eren venuts en subhasta. Amb això, l'estat aconseguia eliminar el seu fort endeutament i alhora propiciava un major rendiment de les terres per part dels nous propietaris: burgesos i pagesos rics.
El 1822 l'oposició absolutista al govern liberal era ja molt important. S'aixecaven partides reialistes en part conseqüència del descontentament pagès pels nous impostos.
Les potències europees veien amb preocupació l'arrelament d'un règim liberal a Espanya, sobretot perquè ja havia estat imitat a Portugal, Nàpols i el Piemont. En el Congrés de Verona (oct. 1822) la Santa Aliança va decidir posar-li fi.
Un exèrcit francès, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, va travessar la frontera l'abril de 1823 amb escassa resistència.
La Seu dels absolutistes
El rei Ferran VII, que havia jurat la Constitució de 1812 a contracor, va obstaculitzar l’acció dels governs del Trienni Liberal fent servir tots el recursos legals al seu abast. Mentrestant, els partidaris de l’absolutisme s’aixecaven en armes. L’estiu de 1822, les accions de les partides absolutistes van intensificar-se i a la Seu d’Urgell va formar-se l’anomenada Regència d’Urgell, govern absolutista provisional integrat pel marquès de Mataflorida, l’arquebisbe de Tarragona i el baró d’Eroles. La insurreccióabsolutista, afavorida pel descontentament dels pagesos amb el nou règim fiscal dels liberals, va ser general a tot Catalunya i Navarra.
Les accions militars del general liberal Francisco Espoz y Mina van aconseguir alguns èxits, i la Regència d’Urgell va haver de refugiar-se a França.
Nou règim fiscal dels liberals
Els enemics del règim constitucional criticaven el conjunt del nou sistema fiscal dels liberals, especialment la contribució de consums, perquè l’entenien com una sobrecàrrega als impostos tradicionals. Catalunya havia de pagar 9,61 milions de rals per aquest concepte.

La dècada ominosa (1823-1833)

Ferran VII torna a regnar com a rei absolut i els liberals foren perseguits novament.
La crisi econòmica, derivada de sis anys de guerra, que cada cop s'agreujava més, va fer que el rei fes algunes concessions als liberals.
Aquesta actitud contemporitzadora del rei, va fer que els sectors més conservadors i intransigents, els reialistes, s'enfrontessin a ell i pensessin com a alternativa en Carles Maria Isidre, el germà del monarca.
Donada la situació del rei, sense fills barons, l'opció de Carles Maria Isidre era perfectament possible per l'existència de la Llei Sàlica, que impedia de regnar les dones. Però la promulgació de la Pragmàtica Sanció, que anul.lava aquella llei, va fer que Isabel, la filla gran de Ferran VII, fos nomenada hereva.

El conflicte dinàstic
El conflicte estava servit. Els liberals (recolzant Isabel) i els carlins (partidaris de CarlesMaria Isidre) aviat entrarien en guerra. La Primera Guerra Carlina no només seria una disputa de pretendents a la Corona, sinó una clara lluita entre els dos models polítics que defensaven cadacun dels dos bàndols, l'absolutisme i el liberalisme.
La victòria dels isabelins va fer possible la construcció d'un estat liberal a Espanya.





























LA INDEPENDÈNCIA DE L’AMÈRICA ESPANYOLA

Entre 1808 i 1825, Espanya va perdre la major part de l'imperi colonial d'Amèrica.
L'any 1808 dominava un territori immens que s'estenia des de Califòrnia fins al cap d'Hornos, i des de l'Atlàntic al Pacífic.
L'any 1825, disset anys després, solament li restaven les illes de Cuba i Puerto Rico a l'Atlàntic (i les illes Filipines al Pacífic), que va acabar perdent a la guerra de 1898 contra els Estats Units.
Entre les causes de l'emancipació de les colònies americanes cal destacar factors interns i factors externs. Pel que fa als factors interns, la nefasta política colonial dels Borbons (corrupció i marginació dels criolls a nivell polític, obsoleta política comercial, pressió fiscal, etc.) i l'existència, des de la segona meitat del segle XVIII, d'una consciència d'identitat pròpia. A nivell extern, l'exemple de la revolució americana (independència de les colònies britàniques dels Estats Units), l'extensió de les idees liberals europees, que influiren en les elits criolles il.lustrades, i, finalment, l'ajut econòmic i militar dels EstatsUnits i el Regne Unit, nacions interessades a comerciar lliurement en el continent.
En definitiva, els factors clau del procés d'independència foren la incapacitat de la metròpoli per continuar mantenint l'imperi, i les aspiracions dels descendents dels espanyols nascuts a Amèrica, els criolls, a controlar políticament el seu propi territori.
El buit de poder provocat per la invasió francesa de la península Ibèrica (1808) va determinar l'inici del procés d'independència de les colònies americanes. Les elits criolles prengueren la iniciativa independentista aprofitant la Guerra del Francès a Espanya. Quan va començar la guerra, optaren per no sotmetre's a l'autoritat de Josep Bonaparte i crearen Juntes que, a imitació de les espanyoles, van assumir el poder als seus territoris. Tot i que teòricament es mantenien fidels a Ferran VII, es negaren a acceptar l'autoritat de la Junta Suprema Central i, de fet, cap a l'any 1810 moltes es van declarar autònomes respecte de la metròpoli. Començava el procés imparable cap a la independència.
El procés d'independència es pot dividir en dues fases:
Entre 1808 i 1814, cal destacar les insurreccions (excepte en el virregnat del Perú) de les Juntes de govern, organitzades al marge de la metròpoli, que són contestades, quan retorna Ferran VII, amb l'enviament de tropes espanyoles, les quals aconsegueixen paralitzar temporalment els triomfs americans.
Entre 1815 i 1824, cal destacar les campanyes militars a gran escala, liderades permilitars com José de San Martín, Simón Bolívar, Antonio José Sucre i Agustín de Itúrbide, els quals van dur a terme una sèrie d'ofensives victorioses que en pocs anys van aconseguir d'independitzar gairebé tots els territoris americans.
En menys de dues dècades, la monarquia borbònica va perdre totes les seves colònies a l'Amèrica continental.
Anys més tard, Cuba, que fins llavors s'havia mantingut fidel a la metròpoli, va iniciar el camí cap a la seva independència. El primer avís fou a partir de 1868, amb la Guerra dels Deu Anys (1868-1878), que va acabar amb la concessió d'autonomia per part del govern espanyol. L'acció definitiva seria a partir del 1895, amb la Guerra d'Independència. La intervenció dels Estats Units en el conflicte (Guerra hispanonord-americana de 1898) va comportar la pèrdua de Cuba (a més de Puerto Rico, i també Filipines).
El 'desastre del 98' significà la pèrdua definitiva de l'Imperi colonial a Amèrica.
Els nous països americans s'organitzaren com a repúbliques, condicionats per la profunda divisió entre les elits criolles i la població indígena. Mentre els criolls, ja amb poder econòmic, també van monopolitzar el poder polític, els indígenes van seguir patint la marginació política, social i econòmica.
Per a l'Estat espanyol, la independència de les colònies va significar la fi definitiva del seu estatus de potència internacional i la pèrdua d'un gran mercat i d'un proveïdor de primeres matèries barates, a més de la desaparició d'una importantfont d'ingressos fiscals.
Fou un cop terrible, no només perquè Espanya va perdre pes en l'àmbit de la política internacional, sinó per al conjunt de l'economia espanyola. Catalunya, que havia entrat amb força, el segle XVIII, en el mercat americà, en patí les conseqüències, més que cap altre territori de l'Estat.


La configuració de l’Estat liberal (1833-1874)
La primera guerra carlina (1833-1839)
El carlisme és un dels fenòmens més interessants de la història contemporània d'Espanya i Catalunya. S'origina arran del problema successori plantejat per Ferran VII. El fet de no tenir fills barons va fer que Ferran VII abolís la Llei Sàlica, que impedia de regnar les dones, a través de la Pragmàtica Sanció (1830). Amb aquesta decisió, el rei deixava oberta la successió a la seva filla Isabel.
La jugada de Ferran VII fou rebutjada per Carles Maria Isidre, el seu germà, que aspirava a la corona. Ell i els seus seguidors sempre consideraren il.legal la Pragmàtica Sanció i van fer valer els seus pretesos drets a la successió.
S'obria així un conflicte dinàstic dins la família dels Borbó, que encara perdura avui en dia. Els descendents de la branca de Carles Maria Isidre, els carlins, es consideraren legítims aspirants a la Corona d'Espanya.
Les aspiracions carlines es concretaren en tres guerres i diversos intents per fer-se amb el poder, usurpat, segons ells, per la branca descendent d'Isabel de Borbó.
Les guerres carlines no foren només conflictes dinàstics, sinó lluitespolítiques entre dues concepcions polítiques oposades.
Els carlins eren defensors de la tradició (a la que al.ludien per legitimar els seus drets) i dels seus valors inherents (Déu, Pàtria, Furs, Rei); consideraven el liberalisme una doctrina de la nefasta modernitat i , per tant, eren radicalment contraris a les reformes polítiques liberals.
Els liberals, en canvi, apostaven per la modernitat i el progrés, d'acord amb els nous corrents que es vivien al món desenvolupat.

D'aquestes guerres en sortiran guanyadors sempre els liberals.
Això explica la consolidació de l'estat liberal a Espanya i la definitiva derrota d'aquells que encara somiaven amb el retorn a les velles estructures de l'Antic Règim o, si més no, en una societat tradicional.

El regnat d’Isabel II
Durant el regnat d'Isabel II (1833-1868) es construeix l'Estat liberal a Espanya. Després de l'estira i arronsa entre liberals i absolutistes durant el regnat de Ferran VII, el conflicte dinàstic que va donar lloc al carlisme va afavorir el pas de l'absolutisme al liberalisme. El carlisme representava la voluntat conservadora, la ideologia absolutista. Davant les apiracions dels carlins, a la regent Maria Cristina no li va quedar altre remei, si volia mantenir el tron per a la seva filla Isabel, que ajudar-se dels liberals, facilitant d'aquesta manera l'accés al poder d'aquests. Serà el gran pas per a dur-se a terme la revolució liberal a Espanya.
El liberalisme espanyol, però, va presentar, igual que ala resta d'Europa en aquella època, una important divisió.
D'una banda, hi havia els liberals moderats, partidaris d'un règim liberal conservador, amb sobirania compartida, sufragi censatari, restricció de llibertats, defensors de la propietat i dels interessos del més rics, l'alta noblesa i l'alta burgesia.
D'altra banda, els liberals progressistes, partidaris d'un règim liberal més obert, amb sobirania nacional, sugfragi censatari, però de base electoral més àmplia, i més llibertats, més aprop de la mitjana i petita burgesia.
Els interessos d'ambos grups van fer complicada la consolidació de l'Estat liberal espanyol. Els moderats ho van tenir més bé, en tenir, des del principi, el recolzament de la Corona, a qui agradava molt més un tipus de liberalisme que no li fes perdre massa poder. Els progressistes, en canvi, no tindran altra mitjà que els pronunciaments militars per accedir al poder.
Els militars, en efecte, jugaran un paper important en la revolució liberal espanyola, protagonitzant pronunciaments o cops d'Estat per fer-se amb el poder: els militars progressistes per accedir-hi i els militars moderats per recuperar-lo.
Fent balanç, però, els moderats van disfrutar molt més del poder que els progressistes. Els progressistes governen només en curts períodes, però molt intensos en reformes. Entre aquests darrers, apareix una nova força política, els demòcrates, més agosarats, partidaris d'un liberalisme més obert encara, amb sobirania popular, sufragiuniversal i més llibertats.
El panorama polític s'anava complicant. Per la dreta, els carlins van seguir defensant l'absolutisme i la tradició; la derrota en les tres guerres carlines, farà totalment inviable el seu projecte. Pel centre, els moderats i els progressistes difereixen en la intensitat i profundidat de les reformes liberals. La Unión Liberal va intentar conjugar ambdues tendències. Per l'esquerra apareixen els demòcrates (més tard, els republicans).
El liberalisme havia derrotat l'absolutisme, i el capitalisme i la societat classista s'anaren imposant d'una manera lenta però imparable, ara que la burgesia havia pogut fer-se amb el poder polític i va poder legislar en favor de la llibertat econòmica, base del capitalisme.
Però si bé el liberalisme s'havia consolidat, el problema era veure quin tipus de règim liberal es consolidava, si el model moderat o el model progressista.
En el regnat d'Isabel II distingim dos grans períodes:
En primer lloc, l'època de les regències (1833-1843) , coincidint amb la minoria d'edat de la reina, amb la regència de Maria Cristina (1833-1840), amb majoria de governs moderats, i la regència del general Espartero (1840-1843), amb govern progressista.
En segon lloc, pròpiament el regnat d'Isabel II (1843-1868), amb governs moderats, llevat del parèntesi del Bienni Progressista.
El desprestigi dels moderats, cremats per tants governs, i de la pròpia reina, va fer que el 1868, amb la Revolució de Setembre, aquesta hagués d'abandonar elpaís. Començava llavors una etapa democràtica, el Sexenni, en la qual les forces polítiques que havien quedat marginades per l'hegemonia dels moderats (progressistes, unionistes, demòcrates, republicans) tindran l'oportunitat d'imposar un nou tipus de liberalisme. La seva hora havia arribat, però el fracàs del seus projectes farà que, finalment, en l'època de la Restauració, acabi triomfant definitivament el liberalisme moderat.

La revolución del 1868. El Sexenni democràtic
El Sexenni 1868-1874 és l'etapa més democràtica del segle XIX, però també la més inestable. En poc més de sis anys l'Estat espanyol va conèixer una monarquia constitucional amb un rei estranger (Amadeu I) i una república (per primera vegada en la seva història).
La revolució de Setembre del 1868, 'La Gloriosa', tenia un objectiu clar: fer fora la reina Isabel II i apartar del govern els moderats. L'èxit de la revolució va provocar, en efecte, l'exili de la reina i l'arribada al poder de les forces polítiques més o menys marginades durant el regnat d'Isabel II (progressistes i demòcrates, especialment).
En el Sexenni es va intentar crear un règim liberal democràtic estable, però les divisions entre els partits polítics (amb projectes diferents), a part d'altres factors, van fer fracassar l'intent.
Durant el Sexenni (1868-1874) hem de parlar de quatre fases:
En la primera fase (1868-1871) té lloc la Revolució de Setembre del 1868, protagonitzada per les forces polítiques signants del Pacted'Ostende, que donarà pas a la creació, a bona part del país, de Juntes revolucionàries (Cuba es va declarar independent i va forçar una guerra de deu anys, 1868-1878, contra Espanya) i finalment a la formació d'un Govern Provisional presidit pel general Serrano. Aquest govern fou l'encarregat de preparar un nou règim per a Espanya, que va quedar regulat per la nova Constitució del 1869. Segons la Constitució, Espanya seria una monarquia constitucional democràtica. Descartats els Borbons i els carlins, calia trobar un rei que assumís la nova monarquia. Finalment, després d'un dur període de selecció, es va elegir com a candidat idoni a Amadeu de Savoia, fill del rei d'Itàlia.
La segona fase (1871-1873) correspon al regnat d'Amadeu I. La monarquia no va acabar de funcionar, els carlins van provocar la Tercera Carlina (1872-1876) i el rei cada cop es trobava més aïllat, tant que finalment va acabar abdicant. Fracassada l'opció monàrquica, va arribar l'hora dels republicans.
La tercera fase és la Primera República espanyola (1873-1874), onze mesos amb quatre presidents i amb molts problemes. La divisió entre els republicans unitaris i els republicans federals, més l'acció revolucionària dels sectors radicals del federalisme (impulsors del cantonalisme o d'insurreccions federals), va fer fracassar també el model d'estat republicà. La Constitució republicana federal del 1873 no va ser més que un projecte. El cop d'Estat del general Pavía (gener del 1874) va posar punt i final a laRepública.
En la quarta fase (1874), Espanya va seguir essent oficialment una república, però en realitat hem de parlar d'una república presidencialista, amb un Govern Provisional, com el primer també presidit pel general Serrano, per decidir el futur polític del país.
I entre tanta incertesa i després de tant fracàs (ni monarquia ni república havien funcionat), l'alternativa de restaurar els Borbons en el poder va anar guanyant adeptes.
Un cop més, però, serà la força de les armes la que va decidir-ho. El cop d'Estat de Martínez Campos, el desembre de 1874, va facilitar la vinguda d'Alfons XII, fill d'Isabel II, per a ser coronat rei d'Espanya.
Sis anys després tornaven els Borbons. Començava una nova etapa en la història d'Espanya, la Restauració. I amb el retorn dels Borbons, tornarà el règim liberal moderat, ara ben preparat i organitzat (per Canovas del Castillo, l'ànima del nou règim), amb l'objectiu d'acabar amb els problemes pendents (Tercera Guerra carlina, Guerra de Cuba,), consolidar un règim liberal moderat estable, reduït a dos grans partits de centre (i marginant, per tant, totes les altres forces polítiques) i impedir l'acció revolucionària de les masses populars. En definitiva, la Restauració va tornar a dissenyar un poder, bé que modernitzat, que assegurés l'hegemonia del més rics (noblesa terratinent i alta burgesia).
D'aquesta manera quedaven exclosos del sistema just aquells que durant el Sexenni havien perdut l'oportunitat d'assentar-se en el poder.